diumenge, 23 de novembre del 2008

.no puc més.

Malauradament, no podré tractar sempre amb les persones més agradables del món. La meva vida, a diferècia de la vida que explicaré avui, és una obra de teatre actuada subtilment. Anar tirant, acte rere acte, fent mitges parts quan em canso i tornant a començar amb entusiasme. En canvi, aquesta vida que explicaré em fa ràbia. Poques vegades mostro la meva ràbia que aquest cop rasca l'ira, però el cas s'ho val. I no sé si acabaré amb bon gust aquest escrit. Segurament no. Segurament acabaré dient: "Però què fas Xènia? Ja no saps si ets crítica o criticona". En fi, la seva vida és una obra de teatre sobreactuada. I no es pot. Perquè no podem creure durant tota una vida que som bons en tot i no acceptar mai les nostres limitacions. Prou. Ningú ho arriba a saber mai tot. No es pot anar donant consells si saps que no serveixen per res. Perquè són aquestes exclamacins? Per saber que algú es fixarà en tu? Crec que no fan falta, ja és prou extravegant, ja ha fet prou coses per cridar l'atenció. I ja paro perquè si, em sento malament.
Només volia dir que si em tinguessiu al costat no m'estaria de cridar: Para d'una vegada!

dissabte, 22 de novembre del 2008

.un combinat, siusplau.

Coses d'aquelles que no saps per on començar. Coses que et fan sentir tonta. "Tonta!" "Tonta tu!""Doncs m'és igual!" I penses que rius perquè no rius. Sé que he de començar per algun lloc que no estic segura que hagi trobat. El simple ritme. Un: "ta ta ti-ti ta". Aquell amor que no saps qui és. Els colors que pugen. Sobrevalorar.
- Aix... Suspiráis princesa? No me quedaré un rato mas.
M'importa. M'importa que ho recordis. Tonteria! Que no sabem mai el que fem.
Soneta: em frego els ulls i em mullo les mans. Em frego els ulls i em moc la lentilla. Parpellejo i torna al seu lloc. S'assequen els ulls.
Ulls: jo dins dels teus ulls i tu dins dels meus. Ulls verds, blaus, marrons, grocs o vermells que no saben que transmetre.
I què? I què de què? Sol, sola, sols, soles. Jo no estic sola! O estic sola i tan ben acompanyada. Burles que m'agraden, que no t'agraden, que li agraden, que no ens agraden. Violins desafinats, violins plens de pols. Flautes plenes de ronya, flautes ronyoses? Objectius marcats. Objectius desitjats.
- Senyoreta, vostè farà el què jo digui.
- Però jo no vull.
- On te l'has trobat la personalitat?
- Són anys de dedicació.
Tornades i estribillos enganxosos. Traduccions de les cançons de moda al català. La vida que m'he marcat. Un deja vu. La vida que m'he marcat a base de deja vous.

dimecres, 12 de novembre del 2008

.jo a mi personalment.

Mai he sabut el què era ben bé. Que si era nena, que si era noia o potser un descuit. I és que costa viure on vivim. Això de no entendre res per ser massa gran i massa petita alhora. Això d'estranyar-me davant dels grans o de sorprendre'm davant del món. Ho trobo curiós, simplement curiós. Saber que tu ets un jo i un vosaltres, potser un ells. Saber que em costa saber què sóc. Veure la meva impotència i la meva gran capacitat per. Veure que t'agraeixen una ajuda. Mirar al meu voltant i poder dir: "saps, no tinc raons per ser infeliç". Descriure perfecció i trair-me pensant que no la vull aconseguir. Descriure amistat i saber que en formo part. Repetir-me, repetir-me, repetir-me. Crisi, crisi, crisi. Desordre, desordre, desordre. Tan curiós veure curiosos. Tan curiós veure incultura. Lluny que em queden les coses. Car llegí el Mecanoscrit. Més no puc escriure'n res. Que no ho veus que em recargolo? Que no ho veus que jo em complico? Gràcies per la gran paciència. Gràcies per poder veure un futur en tu. Que si furgues el cervell veus somni, innocència i somriure. Que se m'escapa la musa. Que tot el que ara llegiu es resumeix formulant frases que diuen "jo a mi personalment...".

dilluns, 3 de novembre del 2008

.ets capicua.

La meva opinió, com la teva o la seva, seria insuficient per fer-te adonar que no tens preu. Que falten coses al món per superar una de les teves paraules. Que els més grans compositors envegen les teves melodies. Falten dies per comptar els que em recordo de tu. Ets somni, alegria, o ets dolça innocència, mai dolguda, mai guanyada. Pots combatre la tristesa tan sols amb un pensament. Fàcil és dir que avui no he pensat en tu i tan difícil és realitzar-ho. Diga'm, és que no ho has entès encara?
Saps que no et creuré inculta, ni maldestre, ni encantada; sinó que se't fa difícil adonar-te del que ets, adonar-te de que ets insuperable. Si, ets tu, la noia que vaig conèixer i que mai més dels mai mesos jo voldria oblidar.

.ets capicua,
igual d'encantadora per davant que per darrere.