dijous, 18 de desembre del 2008

.funcionar.

No tinc ni la més remota idea de per què funciono(tampoc tinc la més remota idea de què vol dir remota). Remota, quina paraula més lletja ara que m'hi fixo, s'assembla a granota, marmota, bruixota,... Però bé, a tothom li és igual si a mi m'agrada o no la paraula remota. El què em passa a mi és que tinc l'organisme funcionant massa de pressa. Pateixo estrès i dic: "No és pas culpa meva patir estrès", seguidament penso: "Que no és culpa meva? Però què dius insensata! No és culpa teva què t'hagis presentat pel consell escolar, que t'hagis presentat per ser delegada, que t'hagis fet campanya, que t'emboliquis en tots els milions d'actes que es fan per nadal i que estiguis en les deu mil associacions?" Després m'adono que m'estic tornant boja perquè em contesto preguntes a mi mateixa, perquè tinc uns somnis realment molt surrealistes, perquè arribo a les vuit del matí a classe i saludo als meus companys un per un, perquè hi ha coses estranyes que m'entusiasmen. Llavors recordo textos i visc dins de capítols o paràgrafs de llibres. Em frustro pensant que sóc diferent de la resta del món. Llavors penso: "Tothom és diferent que la resta del món!", i em tranquil·litzo.
Jo funciono. Bé o malament, això no és important. Jo funciono a través de xiuxiuejos i de ciutats inventades que es volen dir Semicorxènia. Jo funciono com funciono.

dimecres, 10 de desembre del 2008

.12 minuts, 34 segons.

Si us plau, mentre llegiu, escolteu això
- Veig la lluna.
- Oh!
- Però si és molt bonic.
- Si, si.
- El castell i al costat la lluna entre grans masses de núvols. No, no són ben bé masses de núvols, són alguna cosa dispersa al cel, no sé perquè, però no s'acaben de definir.
Oh! Ja no veig la lluna!
- Com que ja no la veus?
- No ho sé, es deu haver amagat entre els núvols. El cel continua estant bonic. Els turons de més enllà juguen amb les ombres i els colors grocs i taronges de la tardor. M'ha fet recordar el dia que vaig descobrir que les ombres dels núvols es calcaven als turons. Era un dia molt bonic, el cel tenia un blau molt intens, però no feia mal d'ulls mirar-lo. Devien ser les tres del migdia i anava a Cardona, com sempre. Vaig mirar al turó de la vora i hi havia una ombra estranya, vaig mirar el cel i vaig veure que el núvol havia baixat fins al turó en forma d'ombra. Si, va ser bonic aquell dia. Tot el que mirava eren ombres de núvols.
Però això no és important, la lluna s'ha perdut. La lluna s'ha perdut i ara fa fred. Si, fa molt de fred i no tinc res a fer. A més a més, són les 4 de la tarda, què vols que faci a les quatre de la tarda? El sol s'ha perdut, la lluna s'ha perdut, només hi ha núvols i el cel és d'un color indefinit. Gairebé tot és indefinit.
- No passa res, demà tornarà a sortir el sol.
- Però jo el vull ara! Tinc molt fred i em tremolen els llavis, les mans i els peus. No veig la lluna i, a sobre, no ho puc escriure. No tinc un trist bolígraf a la motxilla. Ni un bolígraf ni un paper. Només partitures i partitures. Ah si! Porto una flauta i un faristol que pesen molt, però no escriuen.
- No pots ser tan exigent, espera't una estona.
- Ja estic farta d'esperar!
- Doncs no t'esperis, però sigues feliç.
- :O
- Fes bondat...