31 d'octubre de 2014

A vegades et creus la reina del món per haver guanyat cinc premis de concursos literaris en tan sols tres anys a l’institut i comences a escriure, per gust, que no és gust, sinó avarícia i egoisme. Però tu no ho saps que és egoisme, perquè tothom del teu voltant et diu que escrius molt bé. I et fas un blog, un blog de merda per penjar-hi les deu tonteries que has escrit a classe mentre t’avorries, perquè a classe també et sents la reina del món; però no et jutjo, perquè tothom et fa creure que ho ets. I llavors, de cop, passen els anys. I passen tant que en passen més de vuit i t’adones que més de vuit vol dir gairebé la meitat de la teva vida, i la meitat de la teva vida és molt de temps. I et llegeixes la merda que vas escriure fa uns anys, quan et pensaves que eres la reina del món i t’encantava pensar que ho eres. I també t’adones que després de tants anys ja no vols ser la reina del món, perquè es viu molt millor sense ser-ho. I aquí ho deixo dit, per si algú hi torna a passar algun dia.