31 d'octubre de 2014

A vegades et creus la reina del món per haver guanyat cinc premis de concursos literaris en tan sols tres anys a l’institut i comences a escriure, per gust, que no és gust, sinó avarícia i egoisme. Però tu no ho saps que és egoisme, perquè tothom del teu voltant et diu que escrius molt bé. I et fas un blog, un blog de merda per penjar-hi les deu tonteries que has escrit a classe mentre t’avorries, perquè a classe també et sents la reina del món; però no et jutjo, perquè tothom et fa creure que ho ets. I llavors, de cop, passen els anys. I passen tant que en passen més de vuit i t’adones que més de vuit vol dir gairebé la meitat de la teva vida, i la meitat de la teva vida és molt de temps. I et llegeixes la merda que vas escriure fa uns anys, quan et pensaves que eres la reina del món i t’encantava pensar que ho eres. I també t’adones que després de tants anys ja no vols ser la reina del món, perquè es viu molt millor sense ser-ho. I aquí ho deixo dit, per si algú hi torna a passar algun dia.

.un altre.

Ja m’he cansat d’escriure sobre l’amor. M’he cansat d’escriure que tens uns ulls preciosos i una mirada que em perfora. Estic cansada de tant escriure que hem viscut moments meravellosos i que hem tingut unes converses que enamoren. Estic farta de recordar-me de tu cada vegada que em poso a pensar. I, per això, he decidit parar d’escriure sobre l’amor. No penso tornar a dir que m’omples els somnis, que cada minut que passo amb tu és un regal. S’han acabat les cursilades de prats verds i floretes, platges d’aigües transparents i dies assolellats. Prou de tot. T’estimo massa per poder-ho escriure.

Capisum's i Xispats

Lauren

- ¿Hola, cómo estás? - dijo Lauren con un acento inglés que parecía estúpida.
- Hola Lauren - contesté con una sonrisa que me hacía parecer aún más estúpido a mí-.¿ Por qué me hablas en español? Ya sabes que te entiendo igual si me hablas en inglés.
- Ya, pero no puedo. Hay algo dentro de mí que me lo impide.
Aunque no era el lugar y menos el momento adecuado, habría empezado a reírme, ya que la situación me parecía muy cómica. Aquél acento inglés hacía que su castellano fuera de lo más cómico que se había sentido jamás.
- Ah. Y… ¿Por qué no puedes hablarme en inglés?
- Porque… La verdad es que no lo sé. A lo mejor, fue el enano que nos comimos anoche o puede que sean las mariquitas que vimos anteayer, que cómo si fueran aire se introdujeron por mi nariz. Oh, no! Ya lo sé! Seguramente son los frigoríficos que metí en mi oreja hace tres días.
El tono de su voz era cada vez más alto y cada vez que mencionaba algo, el tono se volvía irónico. La verdad es que nunca supe porque lo dijo de aquella forma.
- Ah.
- Ah?
- Mmm… Sí.
- ¿Esta es tu respuesta? ¿No me dirás nada más? Te estoy diciendo que me he metido frigoríficos por la oreja! Que me comí a un enano!
- Lo he escuchado. Creo que aún no soy sordo.
- Lo que te pasa a ti es que eres imbécil!
Y con lágrimas en los ojos marchó de la habitación. Nunca llegué a pensar que se fue porque la ofendí. ¿Era la ignorancia ante el mundo la que hizo que Lauren me odiase tanto como para ponerse a llorar y huyera de mi? Tal vez fue el odio que yo sentía ante su persona. Tal vez pensé que era estúpido que alguien se hubiera metido más de un frigorífico por la oreja. Pero era realmente estúpido? ¿Y si lo era, por qué lo era? ¿Quién lo decidió? ¿Yo? ¿Fui yo el que decidí? Todo era tan relativo que nunca supe la razón por la cual Lauren marchó de aquella habitación y me dejó así. Indiferente.
Aún estoy buscando a Lauren. Miré dentro de todos los frigoríficos del mundo. Quedé tan demacrado de los golpes que la gente me daba cada vez que entraba en una casa que llegué a tener miedo de qué Lauren no me conociera. Lauren, Lauren, Lauren… Visité todas y cada una de las casas del mundo. Me reuní con todas las mariquitas que vuelan por la atmósfera de nuestro planeta. Visité Marte, Júpiter y Saturno para comprobar que no quedaban enanos en el universo, capaces de ser comidos por Lauren. Pero nada.
- Nada?
- Nada.
- Ah.
- Ah?
- Mmm… Sí.

.funcionar.

No tinc ni la més remota idea de per què funciono(tampoc tinc la més remota idea de què vol dir remota). Remota, quina paraula més lletja ara que m'hi fixo, s'assembla a granota, marmota, bruixota,... Però bé, a tothom li és igual si a mi m'agrada o no la paraula remota. El què em passa a mi és que tinc l'organisme funcionant massa de pressa. Pateixo estrès i dic: "No és pas culpa meva patir estrès", seguidament penso: "Que no és culpa meva? Però què dius insensata! No és culpa teva què t'hagis presentat pel consell escolar, que t'hagis presentat per ser delegada, que t'hagis fet campanya, que t'emboliquis en tots els milions d'actes que es fan per nadal i que estiguis en les deu mil associacions?" Després m'adono que m'estic tornant boja perquè em contesto preguntes a mi mateixa, perquè tinc uns somnis realment molt surrealistes, perquè arribo a les vuit del matí a classe i saludo als meus companys un per un, perquè hi ha coses estranyes que m'entusiasmen. Llavors recordo textos i visc dins de capítols o paràgrafs de llibres. Em frustro pensant que sóc diferent de la resta del món. Llavors penso: "Tothom és diferent que la resta del món!", i em tranquil·litzo.
Jo funciono. Bé o malament, això no és important. Jo funciono a través de xiuxiuejos i de ciutats inventades que es volen dir Semicorxènia. Jo funciono com funciono.

.12 minuts, 34 segons.

Si us plau, mentre llegiu, escolteu això
- Veig la lluna.
- Oh!
- Però si és molt bonic.
- Si, si.
- El castell i al costat la lluna entre grans masses de núvols. No, no són ben bé masses de núvols, són alguna cosa dispersa al cel, no sé perquè, però no s'acaben de definir.
Oh! Ja no veig la lluna!
- Com que ja no la veus?
- No ho sé, es deu haver amagat entre els núvols. El cel continua estant bonic. Els turons de més enllà juguen amb les ombres i els colors grocs i taronges de la tardor. M'ha fet recordar el dia que vaig descobrir que les ombres dels núvols es calcaven als turons. Era un dia molt bonic, el cel tenia un blau molt intens, però no feia mal d'ulls mirar-lo. Devien ser les tres del migdia i anava a Cardona, com sempre. Vaig mirar al turó de la vora i hi havia una ombra estranya, vaig mirar el cel i vaig veure que el núvol havia baixat fins al turó en forma d'ombra. Si, va ser bonic aquell dia. Tot el que mirava eren ombres de núvols.
Però això no és important, la lluna s'ha perdut. La lluna s'ha perdut i ara fa fred. Si, fa molt de fred i no tinc res a fer. A més a més, són les 4 de la tarda, què vols que faci a les quatre de la tarda? El sol s'ha perdut, la lluna s'ha perdut, només hi ha núvols i el cel és d'un color indefinit. Gairebé tot és indefinit.
- No passa res, demà tornarà a sortir el sol.
- Però jo el vull ara! Tinc molt fred i em tremolen els llavis, les mans i els peus. No veig la lluna i, a sobre, no ho puc escriure. No tinc un trist bolígraf a la motxilla. Ni un bolígraf ni un paper. Només partitures i partitures. Ah si! Porto una flauta i un faristol que pesen molt, però no escriuen.
- No pots ser tan exigent, espera't una estona.
- Ja estic farta d'esperar!
- Doncs no t'esperis, però sigues feliç.
- :O
- Fes bondat...

.no puc més.

Malauradament, no podré tractar sempre amb les persones més agradables del món. La meva vida, a diferècia de la vida que explicaré avui, és una obra de teatre actuada subtilment. Anar tirant, acte rere acte, fent mitges parts quan em canso i tornant a començar amb entusiasme. En canvi, aquesta vida que explicaré em fa ràbia. Poques vegades mostro la meva ràbia que aquest cop rasca l'ira, però el cas s'ho val. I no sé si acabaré amb bon gust aquest escrit. Segurament no. Segurament acabaré dient: "Però què fas Xènia? Ja no saps si ets crítica o criticona". En fi, la seva vida és una obra de teatre sobreactuada. I no es pot. Perquè no podem creure durant tota una vida que som bons en tot i no acceptar mai les nostres limitacions. Prou. Ningú ho arriba a saber mai tot. No es pot anar donant consells si saps que no serveixen per res. Perquè són aquestes exclamacins? Per saber que algú es fixarà en tu? Crec que no fan falta, ja és prou extravegant, ja ha fet prou coses per cridar l'atenció. I ja paro perquè si, em sento malament.
Només volia dir que si em tinguessiu al costat no m'estaria de cridar: Para d'una vegada!