divendres, 22 d’agost del 2008

.tornant de la platja.

Continuava veient com feien fotos des de dalt i pensava si m’havia de posar d’alguna manera especial o si havia de fer alguna cosa. Potser pintar-me els ulls de colors o posar-me quelcom per l’ocasió; un vestit de gala negre, unes sandàlies amb taló d’agulla, d’aquestes que només posar-te-les et fan mal els peus. Qui sap si m’havia de pentinar millor, perquè veia el meu reflex al vidre del televisor i tenia els cabells bufats i alhora encarcarats. I si me’ls havia de recollir?

Ara recordava l’escena d’abans d’arribar. Érem al cotxe i semblava una pel·lícula; entre els llamps, els trons, les gotes que queien -poques, però grans-, la poca il·luminació i la bellesa del camí de casa meva feien que fos especial. FA CALOR. UN MOMENT QUE EM TREC EL JERSEI. UF, QUIN PES M’HE TRET DE SOBRE. I vaig pensar que només ha faltava una cosa a la meva “escena”. Hi havia de passar algú. No vaig tenir temps d’acabar el pensament, que un gat va travessar la carretera. Gràcies. Cada vegada estava més segura de que vivia en un lloc fet a mida.

I va ser llavors quan vaig veure la meva posició en aquells instants. Amb el cul a la punta del sofà, estirada amb el cap recolzat sobre tres coixins que es trobaven al mig d’aquest, PLOU MOLT els peus tan torçats com podia, ARA JA NO PLOU TANT mig posats a les xancletes que eren a terra; el colze enlairat i la mà del mateix braç jugant amb els brakets, com era de costum. FA UNA PLUJA INTERMITENT.

I intentant tocar-me l’esquena, m’adono que avui he anat a la platja, i no tan sols això, si no que m’he estirat sobre la sorra estant bo i molla. El pròxim cop intentaré que el mar s’emporti tota la sorra, això si, sense que se’m fiqui pel nas, per la boca i pels ulls.

Veig les estrelles de colors i les ones m’arrosseguen cap a la platja tot arrencant-me somriures i grans rialles. Amb la sorra entre els dits dels peus i poc més d’un minut perquè s’esborri tot el que ha estat escrit. Passejant per Torredembarra.

diumenge, 17 d’agost del 2008

.qui és que va escriure que...?

La lluna es veu al cel i no a través d'un vidre. O que no és tancada en una gàbia, sinó que la podem veure mirant amunt. Que el Sol ens enlluerna de mala manera els dies més calorosos d'estiu i no els dies que el cel està ennuvolat. Que podem veure colors tenint els ulls oberts i, en canvi, quan els tenim tancats només podem veure la foscor.
Qui va escriure tot això, no sé si s'ho va pensar gaire. A mi m'agradaria tenir una lluna i agafar-la. Però jo vull una lluna petita per jugar-hi, per ballar-hi imitant a la nostra pilota. També vull un Sol, un Sol de butxaca pels dies que fa fred. Que no hagués d'entrar enlloc per tenir escalforeta. I pel que fa a això dels ulls, ja no és tan greu. Tenim sort de tenir imaginació i poder veure tot el que volem.
Qui va escriure que les coses són així i no d'una altra manera?

dijous, 14 d’agost del 2008

.no em busquis on no m'hi trobaràs.

Perquè jo sóc feliç allà on sóc. A un lloc on només es veuen somriures. Aquell lloc que em van ensenyar i que mai voldria deixar. Allà on no existeix la tristesa, on tot el que fas es ben rebut perquè ningú sap menysprear als altres. On la ignorància és compresa perquè ningú ho pot tenir tot. Allà és on no es busquen defectes, només es veuen qualitats. Miro els que m'envolten i m'adono que no els trobaria enlloc més. Per tot això, jo d'aquí no en marxo. I si en marxo, hi torno. Perquè és on hauria de ser. Sóc allà on canten cançons sobre l'herba, allà on la més mínima cosa fa gràcia. Sóc allà i ningú me'n treu. Ja no sé on sóc perquè algú era tan feliç que m'ha fet perdre. Aquí no hi ha floretes ni ocellets de colors, això és més real que qualsevol paradís, però igual de tranquil i acollidor. I ara em quedo aquí. Però si me n'he d'anar me n'aniré. Perquè si algú ve... jo l'esperaré. Perquè jo sóc feliç allà on sóc. I no podrien buscar-me enlloc més.

.doncs tira endavant el teu somni!

segueix els teus pressentiments

equivocat i aixeca't

és la clau.



Tot això va pels de Berga. La frase del final és de l'Hug.

dimecres, 13 d’agost del 2008

.la meva musa.

Sempre t'he dit musa. Qui sap el perquè. Sempre t'he buscat quan volia que hi fossis i diverses vegades t'he trobat a faltar. I t'he vist fugint de mi, sense motiu. T'he provocat tantes vegades que potser et sents molesta al meu costat. I això em sabria greu. T'he vist com una de les millors amigues, possiblement la que més m'ha ajudat. Perquè tu em tranquil·litzaves tant... Algú m'ha tractat d'estranya veient que m'avenia tant amb tu. Però jo no et deixaré perquè ets una calma insubstituïble. De veritat, no et perdis mai, no podria viure sense trobar-te. O potser si. Perquè ets tan espontània que m'he hagut d'espavilar sola tants cops. Però jo et porto a dins i tu viatges fins les meves mans.
Perquè en aquells moments s'havia perdut del tot i ningú sabia on anar-la a buscar, on trobar-la. Després de tantes expedicions fracassades vam decidir que no la buscaríem més, que ja tornaria si volia. Però el fet és que jo la necessitava. Gairebé sempre em fallava ens els pitjors moments -cosa que jo no suportava. També fallava quan la provocava o venia quan ja no la necessitava per res.Tot i això l'apreciava, perquè havia aparegut en moments i llocs on era indispensable.


No és més llarg, em sap greu.

dijous, 7 d’agost del 2008

.em vaig enamorar d'en Kurt Kotler.

Gretel era el personatge amb que em sentia identificada. Suposo que el fet de tenir la mateixa edat que ella i de viure en un lloc aïllat del món hi feia molt, però crec que hi havia alguna cosa més. Em vaig enamorar del tinent Kotler i encara no sé perquè. Era un amor d'aquests que no podia evitar. Tot i que la majoria de trets d'en Kurt no m'agradessin tenia alguna cosa que feia que li parés atenció. Sabia que era arrogant i que es portava malament amb els que eren jueus. Tenia una obsessió amb els "oposats"(així és com els anomenava Gretel.) A més a més, feia la guitza a Bruno. I Gretel s'estimava a Bruno. No només Gretel, tot ens l'estimàvem. Era pràcticament impossible no enamorar-te de Bruno. Un amor diferent del que podia sentir pel tinent Kotler. En Kurt era un jove de 19 anys molt atractiu i amb això ens podia enamorar a qualsevol. Tot i ser ros i, per tant, no ser del meu tipus, tenia alguna cosa que el feia especial. Durant el sopar, quan el pare de Gretel i Bruno li deia coses sobre el seu pare, era un dels moments on se'l veia més encantador. Impotent davant del Comandant. Deixant de banda l'enrabiada amb Padel. Gretel era el personatge amb que em sentia identificada. I suposo que això va fer que m'enamorés del tinent Kotler.


Bé, i ara ve el millor. Si no us heu llegit el llibre del noi del pijama de ratlles és impossible que hàgiu entès el text, però és igual. I no malpenseu de mi perquè m'hagi enamorat d'un tinent. Em sap greu, no era la meva intenció.

dilluns, 4 d’agost del 2008

.l'estiu.

Juraria que m’estic desfent. No paren de caure gotes dels meus ulls i se m’humitegen els braços i la cara. Al meu voltant tot és roig, però un roig tirant a fosc. Un roig d’aquells que s’acosten a la sang, però no hi toquen ben bé. Avui és un d’aquells dies que els recordes com si no haguessin passat i, per tant, no els recordes. Simplement pel fet de que tinguis la sensació de que et desfàs sencera i que tots els records que et passen pel cap són aquells que recordes sempre, fa que avui sigui un dia com qualsevol altre, d’aquells que no et faria res oblidar. Però saps que hi ha alguna cosa que no et farà oblidar el dia d’avui. Un cop ets conscient de que avui ha estat un dia com qualsevol altre, t’obligues a tu mateix a recordar aquest dia per sempre més. Tot i això, em trobo tan neutre avui... El que veig, el que faig, no té importància i de sobte se m’escapen rialles inconscients perquè recordo alguna cosa que em va fer somriure en un moment concret.

Juraria que m’estic desfent, perquè em noto cada vegada més a prop del terra.

.a mi no em matarà l'estrès.

I de sobte veus que l’ordinador es para de cop! I penses:
“Justament ara s’havia de parar?”
Llavors entres en un estat de ràbia i penses en agafar el primer que trobis i tirar-ho a la pantalla (que és la part de l’ordinador que tens més a prop).
Però no ho fas. Fas una respiració profunda i penses:
“Ara engegaré l’ordinador i tornarà a funcionar.”
Van apareixent coses que no entens a la pantalla mentre no pots controlar la teva cama que fa tremolors. I ,per fi, apareix l’escriptori.
Obres el Messenger, disposat a parlar amb els teus amics, maleir l’ordinador i escriure em sap greu en tots els idiomes possibles.
Veus que ningú et diu res i et disposes a mirar el teu fotolog. Ningú et comenta, per variar.
De sobte es para l’ordinador.
Sense pensar-t’ho ni un moment arranques el teclat del seu lloc habitual i el tires al terra. Agafes el pot on normalment hi tenies els bolígrafs i l’enclastes a la pantalla. Estàs dret i respires agitadament. Tens una mirada rabiosa i les mans en posició per a escanyar a algú. Fas un crit que espanta als veïns i, sobtadament, entra la teva germana petita per la porta. Et relaxes. La mires i li deixes anar un somriure:
- Anna! Vés a jugar amb els ossets de peluix.
No se n’ha adonat, però l’has fet fora. La nena surt. Tu agafes la torre de l’ordinador, obres la finestra i la llances. Només queda sencer el ratolí, i no estàs disposat a perdonar-li la vida. L’agafes i amb un bolígraf que et serveix de clau i un llibre que et serveix de martell, el claves a la paret.
I aprofitant el bon rotllo que tens amb les màquines, engegues la càmera disposat a fer una foto a la teva destrossa. Et prepares per fer la foto i, quan la tens ben enfocada es posa a fer un gran soroll. Bring, bring, bring! I unes lletres vermelles et mostren que la bateria està descarregada. El teu humor és més imaginatiu que mai i et disposes a agafar unes tisores i obrir la càmera en canal, per tal de veure les entranyes de la màquina. Però aquesta resisteix i decideixes tirar-la a terra per facilitar-te la feina. Tampoc. No s’obre de cap manera. Vas al subterrani on hi ha guardades les eines i penses en agafar una serra, però et sembla poc cruel. Dirigeixes la vista cap al xerrac elèctric i te’l carregues a l’esquena. Puges corrent les escales, sense cansar-te, ja que l’eufòria et fa passar el cansament. No et molestes en obrir la porta de casa amb clau. Li claves un cop de peu i entres. Et dirigeixes cap a l’escriptori, on hi tenies la càmera, novament. Endolles el xerrac elèctric al primer endoll que trobes i l’engegues. Amb una mirada sinistre i sense expressió a la boca recolzes el xerrac a la màquina, partint, alhora, la taula que feia de suport. Deixes anar el xerrac a terra, bruscament, i agafes els trossos visibles de la màquina. Te’ls mires i els deixes anar amb menyspreu.
Et deixes caure a la cadira i t’arrossegues fins a la porta. L’obres i deixes estar la cadira. Surts de l’escriptori i et dirigeixes cap al lavabo. T’asseus al wàter amb la tapa baixada i et poses les mans al cap recolzant-ne el pes a les cames.
Passats els dos minuts, t’aixeques. Et mires al mirall. T’has despentinat, però et fa mandra obrir un calaix per a agafar una pinta. Et pentines amb les mans i surts del lavabo. T’adones que estàs fent coses incoherents i tornes a l’escriptori. Observes el panorama i l’ignores. Ara saps que fer. Surts de casa i t’atropella un cotxe. Ets mort.

diumenge, 3 d’agost del 2008

.colònies a borredà.

Anàvem pensant que tot això no s'acabaria, però al final s'ha acabat. Tots voldríem tornar a començar aquella 4a tanda per segon any i fer que mai s'acabés. Però això és impossible. Ens haurem d'esperar un any més on, tot i poder passar-nos-ho igual de bé, ja no serà el mateix. Però estic satisfeta d'aquestes colònies, ja que només vaig pesar que m'ho havia de passar bé i vaig oblidar per complet que era l'últim any que passava en aquella casa. Tan sols l'últim dia vaig esclatar a plors. Uns plors que potser vaig forçar al principi però que es van convertir finalment en petites explosions de somiquejos que venien cada vagada que un record de les colònies passava pel meu cap. Cada vegada que dèiem algun "bona nit" no podia parar de pensar que ja era l'últim. I quan finalment van dir "bona nit la Portella" em pensava que ja no podia cantar res més. Mai m'hauria imaginat que pogués trobar a faltar tan les colònies però és així.
I amb tres medalles la Portella torna a casa.

És com un somni del qual no et vols despertar, però ho has de fer i has de créixer i continuar somiant. Cada cosa al seu temps. Això és el que ens va dir el Margi i d'ell se'n pot fer cas.

dissabte, 2 d’agost del 2008

.bona nit.

Bona nit a tothom, aquest és el primer escrit que hi haurà al meu blog. El perquè de que m'hagi fet un blog és que necessito portar els meus textos més enllà de la meva carpeta a l'escriptori o que simplement voltin per casa.

No el faré gaire llarg aquest text, perquè acabo de tornar de colònies i els ulls em fan molt mal. Demà ja hi haurà alguna cosa relacionada amb les colònies, segurament molt semblant a la que he escrit al fotolog.