dilluns, 4 d’agost del 2008

.a mi no em matarà l'estrès.

I de sobte veus que l’ordinador es para de cop! I penses:
“Justament ara s’havia de parar?”
Llavors entres en un estat de ràbia i penses en agafar el primer que trobis i tirar-ho a la pantalla (que és la part de l’ordinador que tens més a prop).
Però no ho fas. Fas una respiració profunda i penses:
“Ara engegaré l’ordinador i tornarà a funcionar.”
Van apareixent coses que no entens a la pantalla mentre no pots controlar la teva cama que fa tremolors. I ,per fi, apareix l’escriptori.
Obres el Messenger, disposat a parlar amb els teus amics, maleir l’ordinador i escriure em sap greu en tots els idiomes possibles.
Veus que ningú et diu res i et disposes a mirar el teu fotolog. Ningú et comenta, per variar.
De sobte es para l’ordinador.
Sense pensar-t’ho ni un moment arranques el teclat del seu lloc habitual i el tires al terra. Agafes el pot on normalment hi tenies els bolígrafs i l’enclastes a la pantalla. Estàs dret i respires agitadament. Tens una mirada rabiosa i les mans en posició per a escanyar a algú. Fas un crit que espanta als veïns i, sobtadament, entra la teva germana petita per la porta. Et relaxes. La mires i li deixes anar un somriure:
- Anna! Vés a jugar amb els ossets de peluix.
No se n’ha adonat, però l’has fet fora. La nena surt. Tu agafes la torre de l’ordinador, obres la finestra i la llances. Només queda sencer el ratolí, i no estàs disposat a perdonar-li la vida. L’agafes i amb un bolígraf que et serveix de clau i un llibre que et serveix de martell, el claves a la paret.
I aprofitant el bon rotllo que tens amb les màquines, engegues la càmera disposat a fer una foto a la teva destrossa. Et prepares per fer la foto i, quan la tens ben enfocada es posa a fer un gran soroll. Bring, bring, bring! I unes lletres vermelles et mostren que la bateria està descarregada. El teu humor és més imaginatiu que mai i et disposes a agafar unes tisores i obrir la càmera en canal, per tal de veure les entranyes de la màquina. Però aquesta resisteix i decideixes tirar-la a terra per facilitar-te la feina. Tampoc. No s’obre de cap manera. Vas al subterrani on hi ha guardades les eines i penses en agafar una serra, però et sembla poc cruel. Dirigeixes la vista cap al xerrac elèctric i te’l carregues a l’esquena. Puges corrent les escales, sense cansar-te, ja que l’eufòria et fa passar el cansament. No et molestes en obrir la porta de casa amb clau. Li claves un cop de peu i entres. Et dirigeixes cap a l’escriptori, on hi tenies la càmera, novament. Endolles el xerrac elèctric al primer endoll que trobes i l’engegues. Amb una mirada sinistre i sense expressió a la boca recolzes el xerrac a la màquina, partint, alhora, la taula que feia de suport. Deixes anar el xerrac a terra, bruscament, i agafes els trossos visibles de la màquina. Te’ls mires i els deixes anar amb menyspreu.
Et deixes caure a la cadira i t’arrossegues fins a la porta. L’obres i deixes estar la cadira. Surts de l’escriptori i et dirigeixes cap al lavabo. T’asseus al wàter amb la tapa baixada i et poses les mans al cap recolzant-ne el pes a les cames.
Passats els dos minuts, t’aixeques. Et mires al mirall. T’has despentinat, però et fa mandra obrir un calaix per a agafar una pinta. Et pentines amb les mans i surts del lavabo. T’adones que estàs fent coses incoherents i tornes a l’escriptori. Observes el panorama i l’ignores. Ara saps que fer. Surts de casa i t’atropella un cotxe. Ets mort.