Sempre t'he dit musa. Qui sap el perquè. Sempre t'he buscat quan volia que hi fossis i diverses vegades t'he trobat a faltar. I t'he vist fugint de mi, sense motiu. T'he provocat tantes vegades que potser et sents molesta al meu costat. I això em sabria greu. T'he vist com una de les millors amigues, possiblement la que més m'ha ajudat. Perquè tu em tranquil·litzaves tant... Algú m'ha tractat d'estranya veient que m'avenia tant amb tu. Però jo no et deixaré perquè ets una calma insubstituïble. De veritat, no et perdis mai, no podria viure sense trobar-te. O potser si. Perquè ets tan espontània que m'he hagut d'espavilar sola tants cops. Però jo et porto a dins i tu viatges fins les meves mans.
Perquè en aquells moments s'havia perdut del tot i ningú sabia on anar-la a buscar, on trobar-la. Després de tantes expedicions fracassades vam decidir que no la buscaríem més, que ja tornaria si volia. Però el fet és que jo la necessitava. Gairebé sempre em fallava ens els pitjors moments -cosa que jo no suportava. També fallava quan la provocava o venia quan ja no la necessitava per res.Tot i això l'apreciava, perquè havia aparegut en moments i llocs on era indispensable.
No és més llarg, em sap greu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada