dissabte, 27 de setembre de 2008

.la primera, potser l'última.

Avui faig la meva primera queixa. Bé, la primera queixa directe del blog. En el fons tots els meus escrits descriuen una queixa. En aquest món, no tot és literatura.
Em vull queixar perquè sóc subdelegada. No és que m'entristeixi ser subdelegada, sinó que m'entristeix el fet de no ser delegada. No és pas la meva obsessió ser delegada, només és que em fa pena que sigui delegat el primer de pas. Això és indignant. La queixa va dirigida a la meva classe, que és incapaç de pensar el millor per a la seva representació. Es prenen la votació per la delegació com una broma, de vegades em pregunto si no és tot el que fan que s'ho prenen com una broma.
En fi, no vull que voteu a una persona perquè us fa pena, per donar-li una alegria o perquè us cau bé perquè es passa una classe fent tonteries, bajanades, sorollets inoportuns o altres. Vull que penseu en la feina d'un delegat i que no feu servir aquell díptic que ens donen per fer-hi avions, fer-lo servir de punt de llibre, o perquè la taula no balli. Llegiu-vos-el i reflexioneu.
Gràcies per la subdelegació classe.
Que ho sapigueu, sou deduïbles.

dilluns, 22 de setembre de 2008

.pluja.

Ja ha parat de ploure i de llampegar. És una pena, ja que cada cop que plou és una aventura. Imaginar-me que passa dalt del cel cada vegada que plou... Deuen tenir molta feina, o no. Potser només han d’anar rebentant els núvols i deixar que caigui a poc a poc. Potser tenen una nova tecnologia que deixa caure l’aigua amb milers de comptagotes. Però, i si han d’anar tirant galledes perquè passin per coladors? Això seria una gran feinada de veritat, sobretot si s’és petit, perquè estic segura que els que hi ha dalt del cel són petits. No em puc imaginar pas quina cara fan, ni si són grassos o prims, però sé que són petits, simplement això.
Avui el cel s’il·luminava sens parar. Era com el més bonic dels castells de focs, tot i que només eren d’un color, els llamps i llampecs es combinaven tan bé que em quedava entusiasmada. I cada cop que en veia un feia un crit d’alegria. Meravellada, així és com m’he quedat al observar aquest espectacle natural.
20:42:52 Tranquil·litat
20:42:53 Tempesta
Perquè les coses passen d’un segon a l’altre sorprenent-te constantment. I cada vegada t’estiren més els llavis cap amunt. Veient tot això, només vull dir que sóc feliç. No, no, no estic passant una època hippie, però he arribat a un punt que em posaria a regalar estrelles.

.el meu príncep d'ulls verds.

M'agradaria que fos de dia. M'agradaria que fos de dia perquè el sol il·luminaria els teus ulls verds. Aquells que llancen mirades que provoquen somriures. Però és de nit, m'hauré de conformar en intuir les teves rialles. Perquè no et veig, només sento la teva veu que pronuncia paraules i que canta cançons. Unes cançons tan boniques que fan que tanqui els ulls i m'imagini un paradís. I recites aquells poemes que algú va escriure perquè me'ls recitessis. Qui sap si vas ser tu...
I ara sé que estic segura, ja que la teva mà agafa la meva i no la deixa anar. Tan sols necessito això per adonar-me que encara et recordes de mi i que no has oblidat el sospir que va arribar-te sense que ningú ho volgués.
Quan marxaves, era un petó que encara quedava a la meva galta el que feia que m'adonés que no podia viure sense tu. La llum de la lluna il·luminava la seva cara, blanca com un floc de neu.

dijous, 4 de setembre de 2008

.splash!

Avui a mi m’explota el cap. Algú no para de repetir la paraula estrès des de dins del cervell, cosa que em comença a molestar. No podrien dir algun altra cosa? Papallones, butterfly o schmetterling? Tenen una sonoritat molt més bonica que estrès. I cada vegada que sona la paraula és com si m’apunyalessin el cervell. Em pots dir que t’he fet? Perquè juraria que et tracto prou bé. Bé... Ara que ho penso, últimament t’he estat explotant molt, pobret. Però t’hi hauries d’anar acostumant. Penso explotar-te de mala manera fins que caigui al terra. Si és que això no passa, no pararé de fer coses, no pararé mai de pensar, pensar i pensar. Sé que m’he desconcentrat moltes vegades pensant, però això no és pas motiu per deixar de fer-ho.

Avui he pres una decisió. Algú m’hauria de matar perquè parés de pensar coses que després puc transformar en petites obres literàries. I és que cada cosa que passa pel meu s’hauria d’imprimir. Penso tant i tant. És cert que normalment són coses irrellevants que mai faran servei a ningú, però per mi cada cosa que penso està relacionada amb alguna cosa que segurament farà servei a algú.

Avui a mi m’explota el cap. Splash! Sempre havia volgut fer aquest so.