M'agradaria que fos de dia. M'agradaria que fos de dia perquè el sol il·luminaria els teus ulls verds. Aquells que llancen mirades que provoquen somriures. Però és de nit, m'hauré de conformar en intuir les teves rialles. Perquè no et veig, només sento la teva veu que pronuncia paraules i que canta cançons. Unes cançons tan boniques que fan que tanqui els ulls i m'imagini un paradís. I recites aquells poemes que algú va escriure perquè me'ls recitessis. Qui sap si vas ser tu...
I ara sé que estic segura, ja que la teva mà agafa la meva i no la deixa anar. Tan sols necessito això per adonar-me que encara et recordes de mi i que no has oblidat el sospir que va arribar-te sense que ningú ho volgués.
Quan marxaves, era un petó que encara quedava a la meva galta el que feia que m'adonés que no podia viure sense tu. La llum de la lluna il·luminava la seva cara, blanca com un floc de neu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada