.endorfines.

Que són somnis, són poemes, són històries, de terror, de princeses, prínceps i fades; que són imatges, són lletres, són paraules, paraules d'amor, humor; que és dolç, que és molt dolç, però que no deixa de ser salat; que és anàfora, el·lipsis, metàfora; que és sol, lluna, núvol i estrella; que és fredor, calor, pell de gallina; que és tremolor, espetec de dents, gota; que és malaltia, cura, inspiració, que és que no és; que és dissonància, harmonia; que és menor, major, mixta principal; que ets tu, jo, intolerància, indiferència, incompetència; que és dia o que és nit; que és vista, oïda, tacte i gust; que és que s'entela, es desentela; que és somriure, rialla, eufòria; que són les endorfines...

.petit parentesi.

Saps, em va agradar aquell compliment. No sé d'on te'l vas treure, si te'l vas inventar o el vas copiar, potser era tret del Viquipèdia, però a mi em va agradar.

Busqueu-vos el vostre compliment, que el meu és un secret.

.detalls.

I aquesta és la història de la fulla que va caure a damunt de la reixa de la claveguera que acabaven d’aixecar perquè hi havia caigut una arracada a causa d’una empenta per part d’aquella noia de quart. La història que comença quan va sonar aquell timbre que va fer tirar a terra aquell llibre que havia estat de la cosina de l’amiga de la noia que tenia al davant. Continuava quan van baixar per les escales, amb somriures, amb rialles, amb els entrepans a la mà, direcció consergeria, per agafar la pilota que portarien amb una mà fins al costat de la cistella on intentarien ficar-la al forat. I al mateix temps, era la història de les noies que corrien cap a la reixa de forats llargs i estrets on, amb prou feines hi passava una mà, per veure als i a les, però sobretot als de batxillerat que també sortien a aquella hora, però tenien llibertat. Aquesta és la història del bolet que, sense que ningú ho sabés, va créixer al tronc del desmai de dins del pati de l’institut de dalt del turó i de la xinxeta que hi havia clavada al costat. I alhora és el mite del fantasma que obria l’aixeta de la dutxa dels vestidors de les noies. I de la pilota petita que xutaven i que mai anava a parar a la porteria sinó que anava a parar al vestidor dels nois on no hi havia cap fantasma, però a les dutxes hi sortia aigua freda. Aquesta és la història dels detalls, dels primers plans, dels pírcings, dels retoladors, bolígrafs i llapis, de les motxilles, de les bromes i de les mans que van escriure aquesta història, la història de la fulla que va caure a damunt de la reixa de la claveguera que acabaven d’aixecar perquè hi havia caigut una arracada a causa d’una empenta per part d’aquella noia de quart.


.ordre dins del desordre,
això només ho sabeu fer les ties.

.la petita maria.

La petita Maria ha fugit del seu lloc. La meva Maria, la meva nena petita... Sabia que no tots la tractarien com es mereixia, que ja des de que era un bebè la tractaven amb menyspreu. La meva petita Maria... Però ben aviat tots van saber que existia i que es feia valer. Que era original i divertida, interessant i atractiva, intel•ligent, simpàtica, comprensiva i amable. Sabia que la petita Maria aniria creixent i que ensenyaria als altres qui era ben bé. Que milers de sospirs sonarien quan acabés de passar, que una de les seves mirades s’intentaria pagar amb alts preus. Ella era la meva petita, que tot i no ser meva jo me l’estimava. La Maria llançaria petons que guaririen i deixaria anar paraules que enamorarien. I només em va caldre una setmana per saber que la Maria, la meva petita Maria, seria la noia que sempre havia volgut tenir.
Maria, allà on siguis, voldria que sabessis que continues present, que encara no has aconseguit marxar del tot, que aquella mirada innocent va besar als que t’estimaven. I potser si que estem tots bojos, però la bogeria fa somriure.

.que jo vaig a l'institut.

Que em diguis per què no sé escriure poemes ni obres de teatre, sinó que només puc escriure el que em passa pel cap. Que miri el rellotge i m’adoni que només han passat cinc minuts des de l’última vegada que he girat el canell i m’he recol•locat el rellotge fent dos o tres moviments endavant i endarrere. Que la meva companya de taula ja no hi és perquè no ha pogut més, i avui la sort no li ha somrigut. Que per desena vegada avisen a la persona que tinc al davant. Que els dibuixos del meu llibre em mirin amb menyspreu només perquè vaig faltar un dia. Que obri els poemes que em van deixar i hi vegi comentaris de l’última persona que els va llegir. Que les coses canvien amb una sola paraula i que vegi la llum dins d'un vers. Que no pugui fer res més que esperar vuit minuts perquè tothom se’n vagi. Que sé que no puc fer res més que escriure al final de les meves llibretes. Que dins d’un grup sempre hi ha algú que desentona, que destaca o que passa desapercebut. Que dins d’algun lloc ets tu i llavors ja n’ets un altre. Que retrato amb paraules i que no sempre són boniques. Que és un somni de colors, un somni amb estrelles, amb somriures o amb cares tristes dibuixades i xiuxiuejos que caminen. Que m’adono que m’han pres una paraula, però que l’escric d’amagat.

.oda a les culxunetes.

He caigut cansada i morta.
He caigut
després de molta estona sense parar.
Perquè ja n’hi havia prou,
perquè ja no calia fer res més.

He caigut feliç i riallera
He caigut
acabant un breu, però bonic, record.
Perquè jo ho volia tot
perquè a mi em calia més.

Mirant el sol,
que a vegades vull menjar-me.
Mirant el cel,
que em dibuixa la innocència.
Mirant el núvol,
que tot i no veure’s hi és.

He caigut perduda i trobada,
He caigut
després d’escoltar una sola melodia.
Perquè m’ho han donat tot
perquè ho he volgut tornar.

He caigut,
veient que jo,
puc tornar a ser petita.

.el retaile de l'autista.

Hi havia tanta passió, tanta concentració als seus cants, que necessitava baixar de l'escenari per escriure com cantaven, com intentaven recordar el que havien aprés amb poc temps. Cada nota que entonaven i que intentàvem transmetre amb paraules que no sabíem ni si eren certes, era un món dins dels meus papers. I no sabia si ho feia bé del tot,jo. Perquè no em veia cantant d'aquella manera, sinó que em distreia mirant els de darrere, que feien diverses bajanades. Però allò si que era diversió, i el que continués, no era res. I veure que semblàvem una companyia de teatre de veritat. Que potser érem mims, vestits tots de negre i amb petits detalls que ens diferenciaven. Petits detalls com els barrets de la Clara i la Berta, les sabates i el barret del Jordi, la fregona del Ramunet, les meves cues... Era tot una mica de veritat i alhora una mica de broma. Però potser les bromes són veritat i aquesta petita actuació que hem fet, on no hi havia ningú; ningú sabia que fer, si quedar-se a l'escenari, amagar-se darrere les cortines, cantar o ballar...; tothom reia al mig de les cançons i s'anaven mirant i pensant si havien de fer el que havien dit abans. Ha estat la nostra petita broma, que hem fet de pressa i corrent, que hem hagut de recordar a corre-cuita, que ningú era ningú, perquè el sabater era una noia i els regidors anaven sexis i de colors. I avui em sento orgullosa de formar part d'aquesta companyia inestable. I avui em sento orgullosa d'haver de cantar cançons improvisades amb la guitarra i saber-me quatre trossets de poemes que li han ensenyat a tothom a l'escola, a l'institut o jugant a l'ordinador.

.fred.

És tan horrorós! No tinc prou forces per explicar tot el que em passa. Que no enteneu que els dits ja no em funcionen? Que a les meves venes no hi ha aquella sang d’un vermell intens, sinó que hi ha gel. Hi ha gel! I molt de gel que no em deixa fer res... Que tota jo tremolo i no sé pas per què. Que no sé si és la por o el glaç el que em provoca tremolors. Pot ser que mai més torni a veure-us ja que potser el Sol no em tornarà a regalar aquells rajos. I si per alguna cosa em marxés aquesta pell de gallina que em puja dels peus fins al coll? Llavors seria tan feliç...
Però hi ah gel, hi ha gebre, tot és blanc i el til•ler no em somriu, el lilà no em tapa les vistes i fa que vegi que ja no hi són les que alegrement pasturaven a l’estiu. I el riu... on és el meu riu? Ets, potser, aquella glacera al final del camí?
I només ens podem arrupir, perquè una abraçada és impossible ja que algú és massa lluny.
Crec, crec, crec. M’he trencat en els mil trossets de gel que mai havia volgut ser. Si algú em troba, si us plau, que em munti i em desperti.



EL MEU BLOG ACABA D'ARRIBAR A LA MAJORIA D'EDAT

.segurament he vist que no hi eres.

Segurament les sis cordes de la teva guitarra han tocat tantes melodies que ja no recordes quines són. Pot ser que recordis allò que més t'ha agradat i que hagis oblidat els problemes reescrivint solucions. Pot ser que l'acord que et marcava un somriure t'hagi desil•lusionat algunes vegades o que el que et sonava malament t'hagi sorprès mostrant-te que també es mereixia un trosset de la teva partitura. Que cantis la mirada d'aquell dia d'hivern, que cantis els teus somriures o que cantis el somriure que et va semblar sincer, d'aquella persona que era darrere de la rialla que vas provocar. Pot ser que hagis d'omplir molts pentagrames amb les notes que sonen dins del teu cap, només perquè no recordes o potser no t'han ensenyat a omplir els necessaris. Avui em sembla que m'he adonat que Francament Et Llegiré I rellegiré aquelles canÇons que em vas ensenyar.
Segurament, avui t'he trobat a faltar per aquí i simplement per això he decidit que m'havies d'inspirar.

.diguéssim que sou una alegria.

Diguéssim que aquesta nit el sol ha sortit per regalar un somriure a les meves amigues. Que avui potser seran una mica més grans que ahir o que avui la mama ovella està carregada de felicitat. Que les meves amigues tenen nova companyia?
Avui potser l'ovella donarà més cops a terra perquè no m'acosti als petitons, ni que sigui per ensenyar-los que m'ha agradat que nasquessin.
Demà potser deixaran de donar voltes sense saber on van i aprendran a aguantar-se drets. I si em veuen deixaran anar un d'aquells dolços "bee", tan fluixets i aguts.
Suposant que se n'adonin del bonic gest que m'han mostrat, tornaran a repetir-lo perquè sabran que em faran més feliç.
I l'any que ve ja no hi seran, però restaran aquí, com un dolç xiuxiueig.

.el príncep que em fa somriure.

Això és perquè ara, segurament estaràs sopant. A on? No ho sé, possiblement en aquella cuina que ens vam fer nostre durant un curt dia, un dia que no s'hauria d'haver acabat, aquell dia que va acabar de completar el meu procés de ser feliç. O potser ets a aquell menjador, aquell menjador on hi ha aquell sofà que serveix per estirar-t'hi i descansar, descansar, descansar... fins que al final t'hi adorms. Però t'hi adorms amb un somriure a la cara. I dorms i somies, somies coses que segurament són reals. Perquè sóc capaç de somiar una mica felicitat, però somiar-la tota, dubto que pogués. I si és que ara reculls aquella taula on quan s'hi acaba de menjar, es plega tot i s'omple de plantes que no deixen veure qui tens al davant, cosa que fa que l'hagis d'intuir. Que hagis d'intuir les veus dels que t'envolten, per saber qui diu cada cosa. O si no preguntes, preguntes qui ha dit què, no fa falta preguntar per què ho ha dit. Perquè ni que ho volguéssim saber, callaríem i continuaríem escoltant, escoltant aquelles veus... que em fan somiar... que em fan somriure... que fan que em submergeixi en un món de...

.i em sembla que aquest fa els 14.

Fa mig mes en vaig fer 14. No és que tingues ganes de fer-los; bé, em feia il·lusió, però no pas tant com fer els 13. I és que el 14 no em suggereix res. Potser és que ho tenia tan assumit que en feia 14, que no va ser pas cap sorpresa. De fet, feia tant temps que fingia haver-los complert que ja no em venia d'aquí. Crec que en podria haver fet 16, ja posats a fer anys, fes-ne 16 que fa més il·lusió o 15. Si és que tothom s'ho creuria, no sé perquè no els podia haver fet els 15!
I d'aquí a un any menys mig més en faré 15, em passen tan ràpid les setmanes que en tindré 15 i no me n'hauré adonat. I en faràs 18, tu 22, l'altre 11 i una alegria 16.
En fi, tothom anirà fent anys, però jo m'hauré d'esperar. M'hauré d'esperar un any menys mig mes. Tampoc és tant...
A vegades dubto si agafar el rellotge i avançar un any o deixar-ho tot com està. No sé perquè, però sempre em quedo en temps real.
Serà per què tinc ganes de viure tant temps com em permetin?