.el retaile de l'autista.

Hi havia tanta passió, tanta concentració als seus cants, que necessitava baixar de l'escenari per escriure com cantaven, com intentaven recordar el que havien aprés amb poc temps. Cada nota que entonaven i que intentàvem transmetre amb paraules que no sabíem ni si eren certes, era un món dins dels meus papers. I no sabia si ho feia bé del tot,jo. Perquè no em veia cantant d'aquella manera, sinó que em distreia mirant els de darrere, que feien diverses bajanades. Però allò si que era diversió, i el que continués, no era res. I veure que semblàvem una companyia de teatre de veritat. Que potser érem mims, vestits tots de negre i amb petits detalls que ens diferenciaven. Petits detalls com els barrets de la Clara i la Berta, les sabates i el barret del Jordi, la fregona del Ramunet, les meves cues... Era tot una mica de veritat i alhora una mica de broma. Però potser les bromes són veritat i aquesta petita actuació que hem fet, on no hi havia ningú; ningú sabia que fer, si quedar-se a l'escenari, amagar-se darrere les cortines, cantar o ballar...; tothom reia al mig de les cançons i s'anaven mirant i pensant si havien de fer el que havien dit abans. Ha estat la nostra petita broma, que hem fet de pressa i corrent, que hem hagut de recordar a corre-cuita, que ningú era ningú, perquè el sabater era una noia i els regidors anaven sexis i de colors. I avui em sento orgullosa de formar part d'aquesta companyia inestable. I avui em sento orgullosa d'haver de cantar cançons improvisades amb la guitarra i saber-me quatre trossets de poemes que li han ensenyat a tothom a l'escola, a l'institut o jugant a l'ordinador.