dijous, 9 d’octubre del 2008

.fred.

És tan horrorós! No tinc prou forces per explicar tot el que em passa. Que no enteneu que els dits ja no em funcionen? Que a les meves venes no hi ha aquella sang d’un vermell intens, sinó que hi ha gel. Hi ha gel! I molt de gel que no em deixa fer res... Que tota jo tremolo i no sé pas per què. Que no sé si és la por o el glaç el que em provoca tremolors. Pot ser que mai més torni a veure-us ja que potser el Sol no em tornarà a regalar aquells rajos. I si per alguna cosa em marxés aquesta pell de gallina que em puja dels peus fins al coll? Llavors seria tan feliç...
Però hi ah gel, hi ha gebre, tot és blanc i el til•ler no em somriu, el lilà no em tapa les vistes i fa que vegi que ja no hi són les que alegrement pasturaven a l’estiu. I el riu... on és el meu riu? Ets, potser, aquella glacera al final del camí?
I només ens podem arrupir, perquè una abraçada és impossible ja que algú és massa lluny.
Crec, crec, crec. M’he trencat en els mil trossets de gel que mai havia volgut ser. Si algú em troba, si us plau, que em munti i em desperti.



EL MEU BLOG ACABA D'ARRIBAR A LA MAJORIA D'EDAT

2 comentaris:

un somriure de regal.. ha dit...

mm.. ja no estas amb troçets de gel.. ja t'has desfet, perke am la calor que fa avui.. jajaja
apa xènia, ke no tink gaire temps a cumentar, ke me'n vaig cap a bergaaaa! [enveja enveja enveja!:P]

petoons!

Menxa ha dit...

Genial!!
Segurament ningú tardarà gaire en trobar-te a faltar i et muntarà amb una abraçada :)