.funcionar.

No tinc ni la més remota idea de per què funciono(tampoc tinc la més remota idea de què vol dir remota). Remota, quina paraula més lletja ara que m'hi fixo, s'assembla a granota, marmota, bruixota,... Però bé, a tothom li és igual si a mi m'agrada o no la paraula remota. El què em passa a mi és que tinc l'organisme funcionant massa de pressa. Pateixo estrès i dic: "No és pas culpa meva patir estrès", seguidament penso: "Que no és culpa meva? Però què dius insensata! No és culpa teva què t'hagis presentat pel consell escolar, que t'hagis presentat per ser delegada, que t'hagis fet campanya, que t'emboliquis en tots els milions d'actes que es fan per nadal i que estiguis en les deu mil associacions?" Després m'adono que m'estic tornant boja perquè em contesto preguntes a mi mateixa, perquè tinc uns somnis realment molt surrealistes, perquè arribo a les vuit del matí a classe i saludo als meus companys un per un, perquè hi ha coses estranyes que m'entusiasmen. Llavors recordo textos i visc dins de capítols o paràgrafs de llibres. Em frustro pensant que sóc diferent de la resta del món. Llavors penso: "Tothom és diferent que la resta del món!", i em tranquil·litzo.
Jo funciono. Bé o malament, això no és important. Jo funciono a través de xiuxiuejos i de ciutats inventades que es volen dir Semicorxènia. Jo funciono com funciono.

.12 minuts, 34 segons.

Si us plau, mentre llegiu, escolteu això
- Veig la lluna.
- Oh!
- Però si és molt bonic.
- Si, si.
- El castell i al costat la lluna entre grans masses de núvols. No, no són ben bé masses de núvols, són alguna cosa dispersa al cel, no sé perquè, però no s'acaben de definir.
Oh! Ja no veig la lluna!
- Com que ja no la veus?
- No ho sé, es deu haver amagat entre els núvols. El cel continua estant bonic. Els turons de més enllà juguen amb les ombres i els colors grocs i taronges de la tardor. M'ha fet recordar el dia que vaig descobrir que les ombres dels núvols es calcaven als turons. Era un dia molt bonic, el cel tenia un blau molt intens, però no feia mal d'ulls mirar-lo. Devien ser les tres del migdia i anava a Cardona, com sempre. Vaig mirar al turó de la vora i hi havia una ombra estranya, vaig mirar el cel i vaig veure que el núvol havia baixat fins al turó en forma d'ombra. Si, va ser bonic aquell dia. Tot el que mirava eren ombres de núvols.
Però això no és important, la lluna s'ha perdut. La lluna s'ha perdut i ara fa fred. Si, fa molt de fred i no tinc res a fer. A més a més, són les 4 de la tarda, què vols que faci a les quatre de la tarda? El sol s'ha perdut, la lluna s'ha perdut, només hi ha núvols i el cel és d'un color indefinit. Gairebé tot és indefinit.
- No passa res, demà tornarà a sortir el sol.
- Però jo el vull ara! Tinc molt fred i em tremolen els llavis, les mans i els peus. No veig la lluna i, a sobre, no ho puc escriure. No tinc un trist bolígraf a la motxilla. Ni un bolígraf ni un paper. Només partitures i partitures. Ah si! Porto una flauta i un faristol que pesen molt, però no escriuen.
- No pots ser tan exigent, espera't una estona.
- Ja estic farta d'esperar!
- Doncs no t'esperis, però sigues feliç.
- :O
- Fes bondat...

.no puc més.

Malauradament, no podré tractar sempre amb les persones més agradables del món. La meva vida, a diferècia de la vida que explicaré avui, és una obra de teatre actuada subtilment. Anar tirant, acte rere acte, fent mitges parts quan em canso i tornant a començar amb entusiasme. En canvi, aquesta vida que explicaré em fa ràbia. Poques vegades mostro la meva ràbia que aquest cop rasca l'ira, però el cas s'ho val. I no sé si acabaré amb bon gust aquest escrit. Segurament no. Segurament acabaré dient: "Però què fas Xènia? Ja no saps si ets crítica o criticona". En fi, la seva vida és una obra de teatre sobreactuada. I no es pot. Perquè no podem creure durant tota una vida que som bons en tot i no acceptar mai les nostres limitacions. Prou. Ningú ho arriba a saber mai tot. No es pot anar donant consells si saps que no serveixen per res. Perquè són aquestes exclamacins? Per saber que algú es fixarà en tu? Crec que no fan falta, ja és prou extravegant, ja ha fet prou coses per cridar l'atenció. I ja paro perquè si, em sento malament.
Només volia dir que si em tinguessiu al costat no m'estaria de cridar: Para d'una vegada!

.un combinat, siusplau.

Coses d'aquelles que no saps per on començar. Coses que et fan sentir tonta. "Tonta!" "Tonta tu!""Doncs m'és igual!" I penses que rius perquè no rius. Sé que he de començar per algun lloc que no estic segura que hagi trobat. El simple ritme. Un: "ta ta ti-ti ta". Aquell amor que no saps qui és. Els colors que pugen. Sobrevalorar.
- Aix... Suspiráis princesa? No me quedaré un rato mas.
M'importa. M'importa que ho recordis. Tonteria! Que no sabem mai el que fem.
Soneta: em frego els ulls i em mullo les mans. Em frego els ulls i em moc la lentilla. Parpellejo i torna al seu lloc. S'assequen els ulls.
Ulls: jo dins dels teus ulls i tu dins dels meus. Ulls verds, blaus, marrons, grocs o vermells que no saben que transmetre.
I què? I què de què? Sol, sola, sols, soles. Jo no estic sola! O estic sola i tan ben acompanyada. Burles que m'agraden, que no t'agraden, que li agraden, que no ens agraden. Violins desafinats, violins plens de pols. Flautes plenes de ronya, flautes ronyoses? Objectius marcats. Objectius desitjats.
- Senyoreta, vostè farà el què jo digui.
- Però jo no vull.
- On te l'has trobat la personalitat?
- Són anys de dedicació.
Tornades i estribillos enganxosos. Traduccions de les cançons de moda al català. La vida que m'he marcat. Un deja vu. La vida que m'he marcat a base de deja vous.

.jo a mi personalment.

Mai he sabut el què era ben bé. Que si era nena, que si era noia o potser un descuit. I és que costa viure on vivim. Això de no entendre res per ser massa gran i massa petita alhora. Això d'estranyar-me davant dels grans o de sorprendre'm davant del món. Ho trobo curiós, simplement curiós. Saber que tu ets un jo i un vosaltres, potser un ells. Saber que em costa saber què sóc. Veure la meva impotència i la meva gran capacitat per. Veure que t'agraeixen una ajuda. Mirar al meu voltant i poder dir: "saps, no tinc raons per ser infeliç". Descriure perfecció i trair-me pensant que no la vull aconseguir. Descriure amistat i saber que en formo part. Repetir-me, repetir-me, repetir-me. Crisi, crisi, crisi. Desordre, desordre, desordre. Tan curiós veure curiosos. Tan curiós veure incultura. Lluny que em queden les coses. Car llegí el Mecanoscrit. Més no puc escriure'n res. Que no ho veus que em recargolo? Que no ho veus que jo em complico? Gràcies per la gran paciència. Gràcies per poder veure un futur en tu. Que si furgues el cervell veus somni, innocència i somriure. Que se m'escapa la musa. Que tot el que ara llegiu es resumeix formulant frases que diuen "jo a mi personalment...".

.ets capicua.

La meva opinió, com la teva o la seva, seria insuficient per fer-te adonar que no tens preu. Que falten coses al món per superar una de les teves paraules. Que els més grans compositors envegen les teves melodies. Falten dies per comptar els que em recordo de tu. Ets somni, alegria, o ets dolça innocència, mai dolguda, mai guanyada. Pots combatre la tristesa tan sols amb un pensament. Fàcil és dir que avui no he pensat en tu i tan difícil és realitzar-ho. Diga'm, és que no ho has entès encara?
Saps que no et creuré inculta, ni maldestre, ni encantada; sinó que se't fa difícil adonar-te del que ets, adonar-te de que ets insuperable. Si, ets tu, la noia que vaig conèixer i que mai més dels mai mesos jo voldria oblidar.

.ets capicua,
igual d'encantadora per davant que per darrere.

.endorfines.

Que són somnis, són poemes, són històries, de terror, de princeses, prínceps i fades; que són imatges, són lletres, són paraules, paraules d'amor, humor; que és dolç, que és molt dolç, però que no deixa de ser salat; que és anàfora, el·lipsis, metàfora; que és sol, lluna, núvol i estrella; que és fredor, calor, pell de gallina; que és tremolor, espetec de dents, gota; que és malaltia, cura, inspiració, que és que no és; que és dissonància, harmonia; que és menor, major, mixta principal; que ets tu, jo, intolerància, indiferència, incompetència; que és dia o que és nit; que és vista, oïda, tacte i gust; que és que s'entela, es desentela; que és somriure, rialla, eufòria; que són les endorfines...

.petit parentesi.

Saps, em va agradar aquell compliment. No sé d'on te'l vas treure, si te'l vas inventar o el vas copiar, potser era tret del Viquipèdia, però a mi em va agradar.

Busqueu-vos el vostre compliment, que el meu és un secret.

.detalls.

I aquesta és la història de la fulla que va caure a damunt de la reixa de la claveguera que acabaven d’aixecar perquè hi havia caigut una arracada a causa d’una empenta per part d’aquella noia de quart. La història que comença quan va sonar aquell timbre que va fer tirar a terra aquell llibre que havia estat de la cosina de l’amiga de la noia que tenia al davant. Continuava quan van baixar per les escales, amb somriures, amb rialles, amb els entrepans a la mà, direcció consergeria, per agafar la pilota que portarien amb una mà fins al costat de la cistella on intentarien ficar-la al forat. I al mateix temps, era la història de les noies que corrien cap a la reixa de forats llargs i estrets on, amb prou feines hi passava una mà, per veure als i a les, però sobretot als de batxillerat que també sortien a aquella hora, però tenien llibertat. Aquesta és la història del bolet que, sense que ningú ho sabés, va créixer al tronc del desmai de dins del pati de l’institut de dalt del turó i de la xinxeta que hi havia clavada al costat. I alhora és el mite del fantasma que obria l’aixeta de la dutxa dels vestidors de les noies. I de la pilota petita que xutaven i que mai anava a parar a la porteria sinó que anava a parar al vestidor dels nois on no hi havia cap fantasma, però a les dutxes hi sortia aigua freda. Aquesta és la història dels detalls, dels primers plans, dels pírcings, dels retoladors, bolígrafs i llapis, de les motxilles, de les bromes i de les mans que van escriure aquesta història, la història de la fulla que va caure a damunt de la reixa de la claveguera que acabaven d’aixecar perquè hi havia caigut una arracada a causa d’una empenta per part d’aquella noia de quart.


.ordre dins del desordre,
això només ho sabeu fer les ties.

.la petita maria.

La petita Maria ha fugit del seu lloc. La meva Maria, la meva nena petita... Sabia que no tots la tractarien com es mereixia, que ja des de que era un bebè la tractaven amb menyspreu. La meva petita Maria... Però ben aviat tots van saber que existia i que es feia valer. Que era original i divertida, interessant i atractiva, intel•ligent, simpàtica, comprensiva i amable. Sabia que la petita Maria aniria creixent i que ensenyaria als altres qui era ben bé. Que milers de sospirs sonarien quan acabés de passar, que una de les seves mirades s’intentaria pagar amb alts preus. Ella era la meva petita, que tot i no ser meva jo me l’estimava. La Maria llançaria petons que guaririen i deixaria anar paraules que enamorarien. I només em va caldre una setmana per saber que la Maria, la meva petita Maria, seria la noia que sempre havia volgut tenir.
Maria, allà on siguis, voldria que sabessis que continues present, que encara no has aconseguit marxar del tot, que aquella mirada innocent va besar als que t’estimaven. I potser si que estem tots bojos, però la bogeria fa somriure.

.que jo vaig a l'institut.

Que em diguis per què no sé escriure poemes ni obres de teatre, sinó que només puc escriure el que em passa pel cap. Que miri el rellotge i m’adoni que només han passat cinc minuts des de l’última vegada que he girat el canell i m’he recol•locat el rellotge fent dos o tres moviments endavant i endarrere. Que la meva companya de taula ja no hi és perquè no ha pogut més, i avui la sort no li ha somrigut. Que per desena vegada avisen a la persona que tinc al davant. Que els dibuixos del meu llibre em mirin amb menyspreu només perquè vaig faltar un dia. Que obri els poemes que em van deixar i hi vegi comentaris de l’última persona que els va llegir. Que les coses canvien amb una sola paraula i que vegi la llum dins d'un vers. Que no pugui fer res més que esperar vuit minuts perquè tothom se’n vagi. Que sé que no puc fer res més que escriure al final de les meves llibretes. Que dins d’un grup sempre hi ha algú que desentona, que destaca o que passa desapercebut. Que dins d’algun lloc ets tu i llavors ja n’ets un altre. Que retrato amb paraules i que no sempre són boniques. Que és un somni de colors, un somni amb estrelles, amb somriures o amb cares tristes dibuixades i xiuxiuejos que caminen. Que m’adono que m’han pres una paraula, però que l’escric d’amagat.

.oda a les culxunetes.

He caigut cansada i morta.
He caigut
després de molta estona sense parar.
Perquè ja n’hi havia prou,
perquè ja no calia fer res més.

He caigut feliç i riallera
He caigut
acabant un breu, però bonic, record.
Perquè jo ho volia tot
perquè a mi em calia més.

Mirant el sol,
que a vegades vull menjar-me.
Mirant el cel,
que em dibuixa la innocència.
Mirant el núvol,
que tot i no veure’s hi és.

He caigut perduda i trobada,
He caigut
després d’escoltar una sola melodia.
Perquè m’ho han donat tot
perquè ho he volgut tornar.

He caigut,
veient que jo,
puc tornar a ser petita.

.el retaile de l'autista.

Hi havia tanta passió, tanta concentració als seus cants, que necessitava baixar de l'escenari per escriure com cantaven, com intentaven recordar el que havien aprés amb poc temps. Cada nota que entonaven i que intentàvem transmetre amb paraules que no sabíem ni si eren certes, era un món dins dels meus papers. I no sabia si ho feia bé del tot,jo. Perquè no em veia cantant d'aquella manera, sinó que em distreia mirant els de darrere, que feien diverses bajanades. Però allò si que era diversió, i el que continués, no era res. I veure que semblàvem una companyia de teatre de veritat. Que potser érem mims, vestits tots de negre i amb petits detalls que ens diferenciaven. Petits detalls com els barrets de la Clara i la Berta, les sabates i el barret del Jordi, la fregona del Ramunet, les meves cues... Era tot una mica de veritat i alhora una mica de broma. Però potser les bromes són veritat i aquesta petita actuació que hem fet, on no hi havia ningú; ningú sabia que fer, si quedar-se a l'escenari, amagar-se darrere les cortines, cantar o ballar...; tothom reia al mig de les cançons i s'anaven mirant i pensant si havien de fer el que havien dit abans. Ha estat la nostra petita broma, que hem fet de pressa i corrent, que hem hagut de recordar a corre-cuita, que ningú era ningú, perquè el sabater era una noia i els regidors anaven sexis i de colors. I avui em sento orgullosa de formar part d'aquesta companyia inestable. I avui em sento orgullosa d'haver de cantar cançons improvisades amb la guitarra i saber-me quatre trossets de poemes que li han ensenyat a tothom a l'escola, a l'institut o jugant a l'ordinador.

.fred.

És tan horrorós! No tinc prou forces per explicar tot el que em passa. Que no enteneu que els dits ja no em funcionen? Que a les meves venes no hi ha aquella sang d’un vermell intens, sinó que hi ha gel. Hi ha gel! I molt de gel que no em deixa fer res... Que tota jo tremolo i no sé pas per què. Que no sé si és la por o el glaç el que em provoca tremolors. Pot ser que mai més torni a veure-us ja que potser el Sol no em tornarà a regalar aquells rajos. I si per alguna cosa em marxés aquesta pell de gallina que em puja dels peus fins al coll? Llavors seria tan feliç...
Però hi ah gel, hi ha gebre, tot és blanc i el til•ler no em somriu, el lilà no em tapa les vistes i fa que vegi que ja no hi són les que alegrement pasturaven a l’estiu. I el riu... on és el meu riu? Ets, potser, aquella glacera al final del camí?
I només ens podem arrupir, perquè una abraçada és impossible ja que algú és massa lluny.
Crec, crec, crec. M’he trencat en els mil trossets de gel que mai havia volgut ser. Si algú em troba, si us plau, que em munti i em desperti.



EL MEU BLOG ACABA D'ARRIBAR A LA MAJORIA D'EDAT

.segurament he vist que no hi eres.

Segurament les sis cordes de la teva guitarra han tocat tantes melodies que ja no recordes quines són. Pot ser que recordis allò que més t'ha agradat i que hagis oblidat els problemes reescrivint solucions. Pot ser que l'acord que et marcava un somriure t'hagi desil•lusionat algunes vegades o que el que et sonava malament t'hagi sorprès mostrant-te que també es mereixia un trosset de la teva partitura. Que cantis la mirada d'aquell dia d'hivern, que cantis els teus somriures o que cantis el somriure que et va semblar sincer, d'aquella persona que era darrere de la rialla que vas provocar. Pot ser que hagis d'omplir molts pentagrames amb les notes que sonen dins del teu cap, només perquè no recordes o potser no t'han ensenyat a omplir els necessaris. Avui em sembla que m'he adonat que Francament Et Llegiré I rellegiré aquelles canÇons que em vas ensenyar.
Segurament, avui t'he trobat a faltar per aquí i simplement per això he decidit que m'havies d'inspirar.

.diguéssim que sou una alegria.

Diguéssim que aquesta nit el sol ha sortit per regalar un somriure a les meves amigues. Que avui potser seran una mica més grans que ahir o que avui la mama ovella està carregada de felicitat. Que les meves amigues tenen nova companyia?
Avui potser l'ovella donarà més cops a terra perquè no m'acosti als petitons, ni que sigui per ensenyar-los que m'ha agradat que nasquessin.
Demà potser deixaran de donar voltes sense saber on van i aprendran a aguantar-se drets. I si em veuen deixaran anar un d'aquells dolços "bee", tan fluixets i aguts.
Suposant que se n'adonin del bonic gest que m'han mostrat, tornaran a repetir-lo perquè sabran que em faran més feliç.
I l'any que ve ja no hi seran, però restaran aquí, com un dolç xiuxiueig.

.el príncep que em fa somriure.

Això és perquè ara, segurament estaràs sopant. A on? No ho sé, possiblement en aquella cuina que ens vam fer nostre durant un curt dia, un dia que no s'hauria d'haver acabat, aquell dia que va acabar de completar el meu procés de ser feliç. O potser ets a aquell menjador, aquell menjador on hi ha aquell sofà que serveix per estirar-t'hi i descansar, descansar, descansar... fins que al final t'hi adorms. Però t'hi adorms amb un somriure a la cara. I dorms i somies, somies coses que segurament són reals. Perquè sóc capaç de somiar una mica felicitat, però somiar-la tota, dubto que pogués. I si és que ara reculls aquella taula on quan s'hi acaba de menjar, es plega tot i s'omple de plantes que no deixen veure qui tens al davant, cosa que fa que l'hagis d'intuir. Que hagis d'intuir les veus dels que t'envolten, per saber qui diu cada cosa. O si no preguntes, preguntes qui ha dit què, no fa falta preguntar per què ho ha dit. Perquè ni que ho volguéssim saber, callaríem i continuaríem escoltant, escoltant aquelles veus... que em fan somiar... que em fan somriure... que fan que em submergeixi en un món de...

.i em sembla que aquest fa els 14.

Fa mig mes en vaig fer 14. No és que tingues ganes de fer-los; bé, em feia il·lusió, però no pas tant com fer els 13. I és que el 14 no em suggereix res. Potser és que ho tenia tan assumit que en feia 14, que no va ser pas cap sorpresa. De fet, feia tant temps que fingia haver-los complert que ja no em venia d'aquí. Crec que en podria haver fet 16, ja posats a fer anys, fes-ne 16 que fa més il·lusió o 15. Si és que tothom s'ho creuria, no sé perquè no els podia haver fet els 15!
I d'aquí a un any menys mig més en faré 15, em passen tan ràpid les setmanes que en tindré 15 i no me n'hauré adonat. I en faràs 18, tu 22, l'altre 11 i una alegria 16.
En fi, tothom anirà fent anys, però jo m'hauré d'esperar. M'hauré d'esperar un any menys mig mes. Tampoc és tant...
A vegades dubto si agafar el rellotge i avançar un any o deixar-ho tot com està. No sé perquè, però sempre em quedo en temps real.
Serà per què tinc ganes de viure tant temps com em permetin?

.la primera, potser l'última.

Avui faig la meva primera queixa. Bé, la primera queixa directe del blog. En el fons tots els meus escrits descriuen una queixa. En aquest món, no tot és literatura.
Em vull queixar perquè sóc subdelegada. No és que m'entristeixi ser subdelegada, sinó que m'entristeix el fet de no ser delegada. No és pas la meva obsessió ser delegada, només és que em fa pena que sigui delegat el primer de pas. Això és indignant. La queixa va dirigida a la meva classe, que és incapaç de pensar el millor per a la seva representació. Es prenen la votació per la delegació com una broma, de vegades em pregunto si no és tot el que fan que s'ho prenen com una broma.
En fi, no vull que voteu a una persona perquè us fa pena, per donar-li una alegria o perquè us cau bé perquè es passa una classe fent tonteries, bajanades, sorollets inoportuns o altres. Vull que penseu en la feina d'un delegat i que no feu servir aquell díptic que ens donen per fer-hi avions, fer-lo servir de punt de llibre, o perquè la taula no balli. Llegiu-vos-el i reflexioneu.
Gràcies per la subdelegació classe.
Que ho sapigueu, sou deduïbles.

.pluja.

Ja ha parat de ploure i de llampegar. És una pena, ja que cada cop que plou és una aventura. Imaginar-me que passa dalt del cel cada vegada que plou... Deuen tenir molta feina, o no. Potser només han d’anar rebentant els núvols i deixar que caigui a poc a poc. Potser tenen una nova tecnologia que deixa caure l’aigua amb milers de comptagotes. Però, i si han d’anar tirant galledes perquè passin per coladors? Això seria una gran feinada de veritat, sobretot si s’és petit, perquè estic segura que els que hi ha dalt del cel són petits. No em puc imaginar pas quina cara fan, ni si són grassos o prims, però sé que són petits, simplement això.
Avui el cel s’il·luminava sens parar. Era com el més bonic dels castells de focs, tot i que només eren d’un color, els llamps i llampecs es combinaven tan bé que em quedava entusiasmada. I cada cop que en veia un feia un crit d’alegria. Meravellada, així és com m’he quedat al observar aquest espectacle natural.
20:42:52 Tranquil·litat
20:42:53 Tempesta
Perquè les coses passen d’un segon a l’altre sorprenent-te constantment. I cada vegada t’estiren més els llavis cap amunt. Veient tot això, només vull dir que sóc feliç. No, no, no estic passant una època hippie, però he arribat a un punt que em posaria a regalar estrelles.

.el meu príncep d'ulls verds.

M'agradaria que fos de dia. M'agradaria que fos de dia perquè el sol il·luminaria els teus ulls verds. Aquells que llancen mirades que provoquen somriures. Però és de nit, m'hauré de conformar en intuir les teves rialles. Perquè no et veig, només sento la teva veu que pronuncia paraules i que canta cançons. Unes cançons tan boniques que fan que tanqui els ulls i m'imagini un paradís. I recites aquells poemes que algú va escriure perquè me'ls recitessis. Qui sap si vas ser tu...
I ara sé que estic segura, ja que la teva mà agafa la meva i no la deixa anar. Tan sols necessito això per adonar-me que encara et recordes de mi i que no has oblidat el sospir que va arribar-te sense que ningú ho volgués.
Quan marxaves, era un petó que encara quedava a la meva galta el que feia que m'adonés que no podia viure sense tu. La llum de la lluna il·luminava la seva cara, blanca com un floc de neu.

.splash!

Avui a mi m’explota el cap. Algú no para de repetir la paraula estrès des de dins del cervell, cosa que em comença a molestar. No podrien dir algun altra cosa? Papallones, butterfly o schmetterling? Tenen una sonoritat molt més bonica que estrès. I cada vegada que sona la paraula és com si m’apunyalessin el cervell. Em pots dir que t’he fet? Perquè juraria que et tracto prou bé. Bé... Ara que ho penso, últimament t’he estat explotant molt, pobret. Però t’hi hauries d’anar acostumant. Penso explotar-te de mala manera fins que caigui al terra. Si és que això no passa, no pararé de fer coses, no pararé mai de pensar, pensar i pensar. Sé que m’he desconcentrat moltes vegades pensant, però això no és pas motiu per deixar de fer-ho.

Avui he pres una decisió. Algú m’hauria de matar perquè parés de pensar coses que després puc transformar en petites obres literàries. I és que cada cosa que passa pel meu s’hauria d’imprimir. Penso tant i tant. És cert que normalment són coses irrellevants que mai faran servei a ningú, però per mi cada cosa que penso està relacionada amb alguna cosa que segurament farà servei a algú.

Avui a mi m’explota el cap. Splash! Sempre havia volgut fer aquest so.

.tornant de la platja.

Continuava veient com feien fotos des de dalt i pensava si m’havia de posar d’alguna manera especial o si havia de fer alguna cosa. Potser pintar-me els ulls de colors o posar-me quelcom per l’ocasió; un vestit de gala negre, unes sandàlies amb taló d’agulla, d’aquestes que només posar-te-les et fan mal els peus. Qui sap si m’havia de pentinar millor, perquè veia el meu reflex al vidre del televisor i tenia els cabells bufats i alhora encarcarats. I si me’ls havia de recollir?

Ara recordava l’escena d’abans d’arribar. Érem al cotxe i semblava una pel·lícula; entre els llamps, els trons, les gotes que queien -poques, però grans-, la poca il·luminació i la bellesa del camí de casa meva feien que fos especial. FA CALOR. UN MOMENT QUE EM TREC EL JERSEI. UF, QUIN PES M’HE TRET DE SOBRE. I vaig pensar que només ha faltava una cosa a la meva “escena”. Hi havia de passar algú. No vaig tenir temps d’acabar el pensament, que un gat va travessar la carretera. Gràcies. Cada vegada estava més segura de que vivia en un lloc fet a mida.

I va ser llavors quan vaig veure la meva posició en aquells instants. Amb el cul a la punta del sofà, estirada amb el cap recolzat sobre tres coixins que es trobaven al mig d’aquest, PLOU MOLT els peus tan torçats com podia, ARA JA NO PLOU TANT mig posats a les xancletes que eren a terra; el colze enlairat i la mà del mateix braç jugant amb els brakets, com era de costum. FA UNA PLUJA INTERMITENT.

I intentant tocar-me l’esquena, m’adono que avui he anat a la platja, i no tan sols això, si no que m’he estirat sobre la sorra estant bo i molla. El pròxim cop intentaré que el mar s’emporti tota la sorra, això si, sense que se’m fiqui pel nas, per la boca i pels ulls.

Veig les estrelles de colors i les ones m’arrosseguen cap a la platja tot arrencant-me somriures i grans rialles. Amb la sorra entre els dits dels peus i poc més d’un minut perquè s’esborri tot el que ha estat escrit. Passejant per Torredembarra.

.qui és que va escriure que...?

La lluna es veu al cel i no a través d'un vidre. O que no és tancada en una gàbia, sinó que la podem veure mirant amunt. Que el Sol ens enlluerna de mala manera els dies més calorosos d'estiu i no els dies que el cel està ennuvolat. Que podem veure colors tenint els ulls oberts i, en canvi, quan els tenim tancats només podem veure la foscor.
Qui va escriure tot això, no sé si s'ho va pensar gaire. A mi m'agradaria tenir una lluna i agafar-la. Però jo vull una lluna petita per jugar-hi, per ballar-hi imitant a la nostra pilota. També vull un Sol, un Sol de butxaca pels dies que fa fred. Que no hagués d'entrar enlloc per tenir escalforeta. I pel que fa a això dels ulls, ja no és tan greu. Tenim sort de tenir imaginació i poder veure tot el que volem.
Qui va escriure que les coses són així i no d'una altra manera?

.no em busquis on no m'hi trobaràs.

Perquè jo sóc feliç allà on sóc. A un lloc on només es veuen somriures. Aquell lloc que em van ensenyar i que mai voldria deixar. Allà on no existeix la tristesa, on tot el que fas es ben rebut perquè ningú sap menysprear als altres. On la ignorància és compresa perquè ningú ho pot tenir tot. Allà és on no es busquen defectes, només es veuen qualitats. Miro els que m'envolten i m'adono que no els trobaria enlloc més. Per tot això, jo d'aquí no en marxo. I si en marxo, hi torno. Perquè és on hauria de ser. Sóc allà on canten cançons sobre l'herba, allà on la més mínima cosa fa gràcia. Sóc allà i ningú me'n treu. Ja no sé on sóc perquè algú era tan feliç que m'ha fet perdre. Aquí no hi ha floretes ni ocellets de colors, això és més real que qualsevol paradís, però igual de tranquil i acollidor. I ara em quedo aquí. Però si me n'he d'anar me n'aniré. Perquè si algú ve... jo l'esperaré. Perquè jo sóc feliç allà on sóc. I no podrien buscar-me enlloc més.

.doncs tira endavant el teu somni!
segueix els teus pressentiments
equivocat i aixeca't
és la clau.


Tot això va pels de Berga. La frase del final és de l'Hug.

.la meva musa.

Sempre t'he dit musa. Qui sap el perquè. Sempre t'he buscat quan volia que hi fossis i diverses vegades t'he trobat a faltar. I t'he vist fugint de mi, sense motiu. T'he provocat tantes vegades que potser et sents molesta al meu costat. I això em sabria greu. T'he vist com una de les millors amigues, possiblement la que més m'ha ajudat. Perquè tu em tranquil·litzaves tant... Algú m'ha tractat d'estranya veient que m'avenia tant amb tu. Però jo no et deixaré perquè ets una calma insubstituïble. De veritat, no et perdis mai, no podria viure sense trobar-te. O potser si. Perquè ets tan espontània que m'he hagut d'espavilar sola tants cops. Però jo et porto a dins i tu viatges fins les meves mans.
Perquè en aquells moments s'havia perdut del tot i ningú sabia on anar-la a buscar, on trobar-la. Després de tantes expedicions fracassades vam decidir que no la buscaríem més, que ja tornaria si volia. Però el fet és que jo la necessitava. Gairebé sempre em fallava ens els pitjors moments -cosa que jo no suportava. També fallava quan la provocava o venia quan ja no la necessitava per res.Tot i això l'apreciava, perquè havia aparegut en moments i llocs on era indispensable.


No és més llarg, em sap greu.

.em vaig enamorar d'en Kurt Kotler.

Gretel era el personatge amb que em sentia identificada. Suposo que el fet de tenir la mateixa edat que ella i de viure en un lloc aïllat del món hi feia molt, però crec que hi havia alguna cosa més. Em vaig enamorar del tinent Kotler i encara no sé perquè. Era un amor d'aquests que no podia evitar. Tot i que la majoria de trets d'en Kurt no m'agradessin tenia alguna cosa que feia que li parés atenció. Sabia que era arrogant i que es portava malament amb els que eren jueus. Tenia una obsessió amb els "oposats"(així és com els anomenava Gretel.) A més a més, feia la guitza a Bruno. I Gretel s'estimava a Bruno. No només Gretel, tot ens l'estimàvem. Era pràcticament impossible no enamorar-te de Bruno. Un amor diferent del que podia sentir pel tinent Kotler. En Kurt era un jove de 19 anys molt atractiu i amb això ens podia enamorar a qualsevol. Tot i ser ros i, per tant, no ser del meu tipus, tenia alguna cosa que el feia especial. Durant el sopar, quan el pare de Gretel i Bruno li deia coses sobre el seu pare, era un dels moments on se'l veia més encantador. Impotent davant del Comandant. Deixant de banda l'enrabiada amb Padel. Gretel era el personatge amb que em sentia identificada. I suposo que això va fer que m'enamorés del tinent Kotler.


Bé, i ara ve el millor. Si no us heu llegit el llibre del noi del pijama de ratlles és impossible que hàgiu entès el text, però és igual. I no malpenseu de mi perquè m'hagi enamorat d'un tinent. Em sap greu, no era la meva intenció.

.l'estiu.

Juraria que m’estic desfent. No paren de caure gotes dels meus ulls i se m’humitegen els braços i la cara. Al meu voltant tot és roig, però un roig tirant a fosc. Un roig d’aquells que s’acosten a la sang, però no hi toquen ben bé. Avui és un d’aquells dies que els recordes com si no haguessin passat i, per tant, no els recordes. Simplement pel fet de que tinguis la sensació de que et desfàs sencera i que tots els records que et passen pel cap són aquells que recordes sempre, fa que avui sigui un dia com qualsevol altre, d’aquells que no et faria res oblidar. Però saps que hi ha alguna cosa que no et farà oblidar el dia d’avui. Un cop ets conscient de que avui ha estat un dia com qualsevol altre, t’obligues a tu mateix a recordar aquest dia per sempre més. Tot i això, em trobo tan neutre avui... El que veig, el que faig, no té importància i de sobte se m’escapen rialles inconscients perquè recordo alguna cosa que em va fer somriure en un moment concret.

Juraria que m’estic desfent, perquè em noto cada vegada més a prop del terra.

.a mi no em matarà l'estrès.

I de sobte veus que l’ordinador es para de cop! I penses:

“Justament ara s’havia de parar?”

Llavors entres en un estat de ràbia i penses en agafar el primer que trobis i tirar-ho a la pantalla (que és la part de l’ordinador que tens més a prop).

Però no ho fas. Fas una respiració profunda i penses:

“Ara engegaré l’ordinador i tornarà a funcionar.”

Van apareixent coses que no entens a la pantalla mentre no pots controlar la teva cama que fa tremolors. I ,per fi, apareix l’escriptori.

Obres el Messenger, disposat a parlar amb els teus amics, maleir l’ordinador i escriure em sap greu en tots els idiomes possibles.

Veus que ningú et diu res i et disposes a mirar el teu fotolog. Ningú et comenta, per variar.

De sobte es para l’ordinador.

Sense pensar-t’ho ni un moment arranques el teclat del seu lloc habitual i el tires al terra. Agafes el pot on normalment hi tenies els bolígrafs i l’enclastes a la pantalla. Estàs dret i respires agitadament. Tens una mirada rabiosa i les mans en posició per a escanyar a algú. Fas un crit que espanta als veïns i, sobtadament, entra la teva germana petita per la porta. Et relaxes. La mires i li deixes anar un somriure:

- Anna! Vés a jugar amb els ossets de peluix.

No se n’ha adonat, però l’has fet fora. La nena surt. Tu agafes la torre de l’ordinador, obres la finestra i la llances. Només queda sencer el ratolí, i no estàs disposat a perdonar-li la vida. L’agafes i amb un bolígraf que et serveix de clau i un llibre que et serveix de martell, el claves a la paret.

I aprofitant el bon rotllo que tens amb les màquines, engegues la càmera disposat a fer una foto a la teva destrossa. Et prepares per fer la foto i, quan la tens ben enfocada es posa a fer un gran soroll. Bring, bring, bring! I unes lletres vermelles et mostren que la bateria està descarregada. El teu humor és més imaginatiu que mai i et disposes a agafar unes tisores i obrir la càmera en canal, per tal de veure les entranyes de la màquina. Però aquesta resisteix i decideixes tirar-la a terra per facilitar-te la feina. Tampoc. No s’obre de cap manera. Vas al subterrani on hi ha guardades les eines i penses en agafar una serra, però et sembla poc cruel. Dirigeixes la vista cap al xerrac elèctric i te’l carregues a l’esquena. Puges corrent les escales, sense cansar-te, ja que l’eufòria et fa passar el cansament. No et molestes en obrir la porta de casa amb clau. Li claves un cop de peu i entres. Et dirigeixes cap a l’escriptori, on hi tenies la càmera, novament. Endolles el xerrac elèctric al primer endoll que trobes i l’engegues. Amb una mirada sinistre i sense expressió a la boca recolzes el xerrac a la màquina, partint, alhora, la taula que feia de suport. Deixes anar el xerrac a terra, bruscament, i agafes els trossos visibles de la màquina. Te’ls mires i els deixes anar amb menyspreu.

Et deixes caure a la cadira i t’arrossegues fins a la porta. L’obres i deixes estar la cadira. Surts de l’escriptori i et dirigeixes cap al lavabo. T’asseus al wàter amb la tapa baixada i et poses les mans al cap recolzant-ne el pes a les cames.

Passats els dos minuts, t’aixeques. Et mires al mirall. T’has despentinat, però et fa mandra obrir un calaix per a agafar una pinta. Et pentines amb les mans i surts del lavabo. T’adones que estàs fent coses incoherents i tornes a l’escriptori. Observes el panorama i l’ignores. Ara saps que fer. Surts de casa i t’atropella un cotxe. Ets mort.

.colònies a borredà.

Anàvem pensant que tot això no s'acabaria, però al final s'ha acabat. Tots voldríem tornar a començar aquella 4a tanda per segon any i fer que mai s'acabés. Però això és impossible. Ens haurem d'esperar un any més on, tot i poder passar-nos-ho igual de bé, ja no serà el mateix. Però estic satisfeta d'aquestes colònies, ja que només vaig pesar que m'ho havia de passar bé i vaig oblidar per complet que era l'últim any que passava en aquella casa. Tan sols l'últim dia vaig esclatar a plors. Uns plors que potser vaig forçar al principi però que es van convertir finalment en petites explosions de somiquejos que venien cada vagada que un record de les colònies passava pel meu cap. Cada vegada que dèiem algun "bona nit" no podia parar de pensar que ja era l'últim. I quan finalment van dir "bona nit la Portella" em pensava que ja no podia cantar res més. Mai m'hauria imaginat que pogués trobar a faltar tan les colònies però és així.
I amb tres medalles la Portella torna a casa.

És com un somni del qual no et vols despertar, però ho has de fer i has de créixer i continuar somiant. Cada cosa al seu temps. Això és el que ens va dir el Margi i d'ell se'n pot fer cas.

.bona nit.

Bona nit a tothom, aquest és el primer escrit que hi haurà al meu blog. El perquè de que m'hagi fet un blog és que necessito portar els meus textos més enllà de la meva carpeta a l'escriptori o que simplement voltin per casa.

No el faré gaire llarg aquest text, perquè acabo de tornar de colònies i els ulls em fan molt mal. Demà ja hi haurà alguna cosa relacionada amb les colònies, segurament molt semblant a la que he escrit al fotolog.