.que jo vaig a l'institut.

Que em diguis per què no sé escriure poemes ni obres de teatre, sinó que només puc escriure el que em passa pel cap. Que miri el rellotge i m’adoni que només han passat cinc minuts des de l’última vegada que he girat el canell i m’he recol•locat el rellotge fent dos o tres moviments endavant i endarrere. Que la meva companya de taula ja no hi és perquè no ha pogut més, i avui la sort no li ha somrigut. Que per desena vegada avisen a la persona que tinc al davant. Que els dibuixos del meu llibre em mirin amb menyspreu només perquè vaig faltar un dia. Que obri els poemes que em van deixar i hi vegi comentaris de l’última persona que els va llegir. Que les coses canvien amb una sola paraula i que vegi la llum dins d'un vers. Que no pugui fer res més que esperar vuit minuts perquè tothom se’n vagi. Que sé que no puc fer res més que escriure al final de les meves llibretes. Que dins d’un grup sempre hi ha algú que desentona, que destaca o que passa desapercebut. Que dins d’algun lloc ets tu i llavors ja n’ets un altre. Que retrato amb paraules i que no sempre són boniques. Que és un somni de colors, un somni amb estrelles, amb somriures o amb cares tristes dibuixades i xiuxiuejos que caminen. Que m’adono que m’han pres una paraula, però que l’escric d’amagat.