Malauradament, no podré tractar sempre amb les persones més agradables del món. La meva vida, a diferècia de la vida que explicaré avui, és una obra de teatre actuada subtilment. Anar tirant, acte rere acte, fent mitges parts quan em canso i tornant a començar amb entusiasme. En canvi, aquesta vida que explicaré em fa ràbia. Poques vegades mostro la meva ràbia que aquest cop rasca l'ira, però el cas s'ho val. I no sé si acabaré amb bon gust aquest escrit. Segurament no. Segurament acabaré dient: "Però què fas Xènia? Ja no saps si ets crítica o criticona". En fi, la seva vida és una obra de teatre sobreactuada. I no es pot. Perquè no podem creure durant tota una vida que som bons en tot i no acceptar mai les nostres limitacions. Prou. Ningú ho arriba a saber mai tot. No es pot anar donant consells si saps que no serveixen per res. Perquè són aquestes exclamacins? Per saber que algú es fixarà en tu? Crec que no fan falta, ja és prou extravegant, ja ha fet prou coses per cridar l'atenció. I ja paro perquè si, em sento malament.
Només volia dir que si em tinguessiu al costat no m'estaria de cridar: Para d'una vegada!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada