divendres, 22 d’agost del 2008

.tornant de la platja.

Continuava veient com feien fotos des de dalt i pensava si m’havia de posar d’alguna manera especial o si havia de fer alguna cosa. Potser pintar-me els ulls de colors o posar-me quelcom per l’ocasió; un vestit de gala negre, unes sandàlies amb taló d’agulla, d’aquestes que només posar-te-les et fan mal els peus. Qui sap si m’havia de pentinar millor, perquè veia el meu reflex al vidre del televisor i tenia els cabells bufats i alhora encarcarats. I si me’ls havia de recollir?

Ara recordava l’escena d’abans d’arribar. Érem al cotxe i semblava una pel·lícula; entre els llamps, els trons, les gotes que queien -poques, però grans-, la poca il·luminació i la bellesa del camí de casa meva feien que fos especial. FA CALOR. UN MOMENT QUE EM TREC EL JERSEI. UF, QUIN PES M’HE TRET DE SOBRE. I vaig pensar que només ha faltava una cosa a la meva “escena”. Hi havia de passar algú. No vaig tenir temps d’acabar el pensament, que un gat va travessar la carretera. Gràcies. Cada vegada estava més segura de que vivia en un lloc fet a mida.

I va ser llavors quan vaig veure la meva posició en aquells instants. Amb el cul a la punta del sofà, estirada amb el cap recolzat sobre tres coixins que es trobaven al mig d’aquest, PLOU MOLT els peus tan torçats com podia, ARA JA NO PLOU TANT mig posats a les xancletes que eren a terra; el colze enlairat i la mà del mateix braç jugant amb els brakets, com era de costum. FA UNA PLUJA INTERMITENT.

I intentant tocar-me l’esquena, m’adono que avui he anat a la platja, i no tan sols això, si no que m’he estirat sobre la sorra estant bo i molla. El pròxim cop intentaré que el mar s’emporti tota la sorra, això si, sense que se’m fiqui pel nas, per la boca i pels ulls.

Veig les estrelles de colors i les ones m’arrosseguen cap a la platja tot arrencant-me somriures i grans rialles. Amb la sorra entre els dits dels peus i poc més d’un minut perquè s’esborri tot el que ha estat escrit. Passejant per Torredembarra.