Anàvem pensant que tot això no s'acabaria, però al final s'ha acabat. Tots voldríem tornar a començar aquella 4a tanda per segon any i fer que mai s'acabés. Però això és impossible. Ens haurem d'esperar un any més on, tot i poder passar-nos-ho igual de bé, ja no serà el mateix. Però estic satisfeta d'aquestes colònies, ja que només vaig pesar que m'ho havia de passar bé i vaig oblidar per complet que era l'últim any que passava en aquella casa. Tan sols l'últim dia vaig esclatar a plors. Uns plors que potser vaig forçar al principi però que es van convertir finalment en petites explosions de somiquejos que venien cada vagada que un record de les colònies passava pel meu cap. Cada vegada que dèiem algun "bona nit" no podia parar de pensar que ja era l'últim. I quan finalment van dir "bona nit la Portella" em pensava que ja no podia cantar res més. Mai m'hauria imaginat que pogués trobar a faltar tan les colònies però és així.
I amb tres medalles la Portella torna a casa.
És com un somni del qual no et vols despertar, però ho has de fer i has de créixer i continuar somiant. Cada cosa al seu temps. Això és el que ens va dir el Margi i d'ell se'n pot fer cas.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada