Ja ha parat de ploure i de llampegar. És una pena, ja que cada cop que plou és una aventura. Imaginar-me que passa dalt del cel cada vegada que plou... Deuen tenir molta feina, o no. Potser només han d’anar rebentant els núvols i deixar que caigui a poc a poc. Potser tenen una nova tecnologia que deixa caure l’aigua amb milers de comptagotes. Però, i si han d’anar tirant galledes perquè passin per coladors? Això seria una gran feinada de veritat, sobretot si s’és petit, perquè estic segura que els que hi ha dalt del cel són petits. No em puc imaginar pas quina cara fan, ni si són grassos o prims, però sé que són petits, simplement això.
Avui el cel s’il·luminava sens parar. Era com el més bonic dels castells de focs, tot i que només eren d’un color, els llamps i llampecs es combinaven tan bé que em quedava entusiasmada. I cada cop que en veia un feia un crit d’alegria. Meravellada, així és com m’he quedat al observar aquest espectacle natural.
20:42:52 Tranquil·litat
20:42:53 Tempesta
Perquè les coses passen d’un segon a l’altre sorprenent-te constantment. I cada vegada t’estiren més els llavis cap amunt. Veient tot això, només vull dir que sóc feliç. No, no, no estic passant una època hippie, però he arribat a un punt que em posaria a regalar estrelles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
i mira qui ha per aquí..
la senyora que dilluns es qeda sense queixals!
m'he fet una cosa d'aquestes.. jajaja
però sense ovelles, que sino quan tinc resaca, em ve un yuyu.. jjj
Una gran aventura! això mateix!! Si un es meravella de la tempesta i no se n'escapa pot arribar a ser com un bonic "xiuxiueig", mai més ben dit. Segur que algú estaria disposat a regalar-te estrelles a tu...
Publica un comentari a l'entrada