.no puc més.

Malauradament, no podré tractar sempre amb les persones més agradables del món. La meva vida, a diferècia de la vida que explicaré avui, és una obra de teatre actuada subtilment. Anar tirant, acte rere acte, fent mitges parts quan em canso i tornant a començar amb entusiasme. En canvi, aquesta vida que explicaré em fa ràbia. Poques vegades mostro la meva ràbia que aquest cop rasca l'ira, però el cas s'ho val. I no sé si acabaré amb bon gust aquest escrit. Segurament no. Segurament acabaré dient: "Però què fas Xènia? Ja no saps si ets crítica o criticona". En fi, la seva vida és una obra de teatre sobreactuada. I no es pot. Perquè no podem creure durant tota una vida que som bons en tot i no acceptar mai les nostres limitacions. Prou. Ningú ho arriba a saber mai tot. No es pot anar donant consells si saps que no serveixen per res. Perquè són aquestes exclamacins? Per saber que algú es fixarà en tu? Crec que no fan falta, ja és prou extravegant, ja ha fet prou coses per cridar l'atenció. I ja paro perquè si, em sento malament.
Només volia dir que si em tinguessiu al costat no m'estaria de cridar: Para d'una vegada!

.un combinat, siusplau.

Coses d'aquelles que no saps per on començar. Coses que et fan sentir tonta. "Tonta!" "Tonta tu!""Doncs m'és igual!" I penses que rius perquè no rius. Sé que he de començar per algun lloc que no estic segura que hagi trobat. El simple ritme. Un: "ta ta ti-ti ta". Aquell amor que no saps qui és. Els colors que pugen. Sobrevalorar.
- Aix... Suspiráis princesa? No me quedaré un rato mas.
M'importa. M'importa que ho recordis. Tonteria! Que no sabem mai el que fem.
Soneta: em frego els ulls i em mullo les mans. Em frego els ulls i em moc la lentilla. Parpellejo i torna al seu lloc. S'assequen els ulls.
Ulls: jo dins dels teus ulls i tu dins dels meus. Ulls verds, blaus, marrons, grocs o vermells que no saben que transmetre.
I què? I què de què? Sol, sola, sols, soles. Jo no estic sola! O estic sola i tan ben acompanyada. Burles que m'agraden, que no t'agraden, que li agraden, que no ens agraden. Violins desafinats, violins plens de pols. Flautes plenes de ronya, flautes ronyoses? Objectius marcats. Objectius desitjats.
- Senyoreta, vostè farà el què jo digui.
- Però jo no vull.
- On te l'has trobat la personalitat?
- Són anys de dedicació.
Tornades i estribillos enganxosos. Traduccions de les cançons de moda al català. La vida que m'he marcat. Un deja vu. La vida que m'he marcat a base de deja vous.

.jo a mi personalment.

Mai he sabut el què era ben bé. Que si era nena, que si era noia o potser un descuit. I és que costa viure on vivim. Això de no entendre res per ser massa gran i massa petita alhora. Això d'estranyar-me davant dels grans o de sorprendre'm davant del món. Ho trobo curiós, simplement curiós. Saber que tu ets un jo i un vosaltres, potser un ells. Saber que em costa saber què sóc. Veure la meva impotència i la meva gran capacitat per. Veure que t'agraeixen una ajuda. Mirar al meu voltant i poder dir: "saps, no tinc raons per ser infeliç". Descriure perfecció i trair-me pensant que no la vull aconseguir. Descriure amistat i saber que en formo part. Repetir-me, repetir-me, repetir-me. Crisi, crisi, crisi. Desordre, desordre, desordre. Tan curiós veure curiosos. Tan curiós veure incultura. Lluny que em queden les coses. Car llegí el Mecanoscrit. Més no puc escriure'n res. Que no ho veus que em recargolo? Que no ho veus que jo em complico? Gràcies per la gran paciència. Gràcies per poder veure un futur en tu. Que si furgues el cervell veus somni, innocència i somriure. Que se m'escapa la musa. Que tot el que ara llegiu es resumeix formulant frases que diuen "jo a mi personalment...".

.ets capicua.

La meva opinió, com la teva o la seva, seria insuficient per fer-te adonar que no tens preu. Que falten coses al món per superar una de les teves paraules. Que els més grans compositors envegen les teves melodies. Falten dies per comptar els que em recordo de tu. Ets somni, alegria, o ets dolça innocència, mai dolguda, mai guanyada. Pots combatre la tristesa tan sols amb un pensament. Fàcil és dir que avui no he pensat en tu i tan difícil és realitzar-ho. Diga'm, és que no ho has entès encara?
Saps que no et creuré inculta, ni maldestre, ni encantada; sinó que se't fa difícil adonar-te del que ets, adonar-te de que ets insuperable. Si, ets tu, la noia que vaig conèixer i que mai més dels mai mesos jo voldria oblidar.

.ets capicua,
igual d'encantadora per davant que per darrere.

.endorfines.

Que són somnis, són poemes, són històries, de terror, de princeses, prínceps i fades; que són imatges, són lletres, són paraules, paraules d'amor, humor; que és dolç, que és molt dolç, però que no deixa de ser salat; que és anàfora, el·lipsis, metàfora; que és sol, lluna, núvol i estrella; que és fredor, calor, pell de gallina; que és tremolor, espetec de dents, gota; que és malaltia, cura, inspiració, que és que no és; que és dissonància, harmonia; que és menor, major, mixta principal; que ets tu, jo, intolerància, indiferència, incompetència; que és dia o que és nit; que és vista, oïda, tacte i gust; que és que s'entela, es desentela; que és somriure, rialla, eufòria; que són les endorfines...

.petit parentesi.

Saps, em va agradar aquell compliment. No sé d'on te'l vas treure, si te'l vas inventar o el vas copiar, potser era tret del Viquipèdia, però a mi em va agradar.

Busqueu-vos el vostre compliment, que el meu és un secret.

.detalls.

I aquesta és la història de la fulla que va caure a damunt de la reixa de la claveguera que acabaven d’aixecar perquè hi havia caigut una arracada a causa d’una empenta per part d’aquella noia de quart. La història que comença quan va sonar aquell timbre que va fer tirar a terra aquell llibre que havia estat de la cosina de l’amiga de la noia que tenia al davant. Continuava quan van baixar per les escales, amb somriures, amb rialles, amb els entrepans a la mà, direcció consergeria, per agafar la pilota que portarien amb una mà fins al costat de la cistella on intentarien ficar-la al forat. I al mateix temps, era la història de les noies que corrien cap a la reixa de forats llargs i estrets on, amb prou feines hi passava una mà, per veure als i a les, però sobretot als de batxillerat que també sortien a aquella hora, però tenien llibertat. Aquesta és la història del bolet que, sense que ningú ho sabés, va créixer al tronc del desmai de dins del pati de l’institut de dalt del turó i de la xinxeta que hi havia clavada al costat. I alhora és el mite del fantasma que obria l’aixeta de la dutxa dels vestidors de les noies. I de la pilota petita que xutaven i que mai anava a parar a la porteria sinó que anava a parar al vestidor dels nois on no hi havia cap fantasma, però a les dutxes hi sortia aigua freda. Aquesta és la història dels detalls, dels primers plans, dels pírcings, dels retoladors, bolígrafs i llapis, de les motxilles, de les bromes i de les mans que van escriure aquesta història, la història de la fulla que va caure a damunt de la reixa de la claveguera que acabaven d’aixecar perquè hi havia caigut una arracada a causa d’una empenta per part d’aquella noia de quart.


.ordre dins del desordre,
això només ho sabeu fer les ties.